El faig (Fagus sylvatica) no és gens representatiu de la comarca de Bages, però tanmateix hi és present. A banda dels exemplars plantats en parcs i jardins, a la comarca de Bages creix espontaniàment almenys el gran faig solitari al Sot de les Teixoneres, al PN de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac en terme de Mura, que ha deixat ja plançons descendents.
En canvi, el faig sí que és present a la comarca del Moianès, tot i que localitzat. El faig creix en fondalades i vessants nord i oest a la part SE enlairada del Moianès, a l’entorn del Puigsagordi i dels 800 m d’altitud. Les fagedes del Moianès més extenses i ben constituïdes són les de la Seuva Negra, la de Barnils i la de l’obaga de L’Espina. A la vall de Marfà, a una altitud molt baixa, hi ha el faig de l’obaga de La Coma, al municipi de Monistrol de Calders. Enmig del territori submediterrani del Moianès, que no gaudeix de la humitat atlàntica, la fageda hi és un bosc inesperat. Les fagedes del Moianès tenen un alt valor ecològic al ser boscos allunyats de la seva àrea principal. Les fagedes del Moianès creixen sobre substrat rocós calcari i s’adscriuen, fitosociològicament, al Buxo-Fagetum, la fageda amb boix que es caracteritza per la presència de plantes pròpies de les rouredes i pinedes de pi roig –el boix, l’avellaner, el tortellatge, el lloreret, el marxívol, la lleteresa de bosc…- en comptes de les herbes de distribució euro-siberiana típiques de les fagedes més humides.
La imatge 1ª mostra la fageda de l’Espina (Moià) en aspecte hivernal. Les imatges 2ª i 3ª mostren, respectivament, el faig de les Teixoneres (Mura) i el faig de l’obaga de La Coma (Monistrol de Calders) a la primavera.
El faig és un arbre caducifoli d’escorça llisa de color gris amb bandes transversals curtes blanques i ramificació ondulant, amb connotacions d’art barroc, que creix ràpid i que pot aconseguir troncs alts i gruixuts i capçades molt extenses. El faig il·lustra a la perfecció el cicle de les estacions. Les fulles són simples, planes, de forma ovada d’uns 6-8 cm de longitud, amples i acabades en punta. Tenen 6-8 nervis secundaris paral·lels a cada costat i el marge pilós. Les fulles surten tard a la primavera submergint el bosc sota una llum matisada de verd tendre. A ple estiu, la fageda és ombrívola i frescal. A la tardor, les fulles del faig prenen un característic color d’aram. Finalment, cauen deixant el sòl cobert de fullaraca i les branques ben nues. A l’hivern destaquen els borrons allargats a les branques fines. El fruit del faig és la faja, comestible. Les fages es disposen en grups de 2 o 3 tancades en una cúpula poc punxosa. La foto 6ª mostra plançons de faig nounats, amb els seus dos cotilèdons ben diferents de les fulles normals.
El faig dóna nom a la família fagàcies, a la qual pertanyen a més el roures, l’alzina i el castanyer.
[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª, 3ª, 4ª i 5ª) i Florenci Vallès (6ª)]
- Vegeu Aportació al coneixement dels boscos mesòfils de la Catalunya Central, I; fagedes i rouredes, d’Arnau Mercadé.