La roureda

Roureda de les Tàpies (Calders), de roures grossos i vells i interior esclarissat

Les rouredes o rovires són boscos caducifolis, dominats normalment al Bages pel roure martinenc (Quercus pubescens, també conegut per Q. humilis) i el roure cerrioide (Quercus x cerrioides, Q. x subpyrenaica). Localment es poden trobar exemplars de roure de fulla petita o roure valencià (Quercus faginea) i de roure de fulla gran (Quercus petraea). El roure martinenc, el cerriode i el de fulla petita són típicament submediterranis, però en canvi, el de fulla gran és més propi de les zones atlàntica i centreeuropea. Els roures, o sigui les nombroses espècies properes d’arbres caducifolis del gènere Quercus, dominen a bona part dels boscos del reialme florístic holàrtic (Amèrica del Nord, Europa i Àsia septentrional).

La primavera vesteix de verd tendre la roureda de roure de fulla gran de les Teixoneres, al massís de Sant Llorenç del Munt. Noteu el marge profundament lobulat de les fulles del plançó de roure de fulla gran en primer terme, i la volta de fulles acabades d’estrenar que matisen la llum a l’interior del bosc.

Els roures s’hibriden entre ells; per tant, no és rar de trobar formes intermèdies. D’entre els roures de la comarca, el martinenc és més propi de contrades més plujoses (Osona, Ripollès…), però és freqüent també al Bages, en especial al Moianès. Les fulles són de marge lobulat, amb el revers pilós. En canvi, el roure de fulla petita és típic de zones de clima més continental (Meseta Castellana, sistema Ibèric…) i difícil de trobar al Bages en forma “pura”. Com el seu nom indica, les fulles són més petites que les del roure martinenc, i també se’n diferencien perquè són un xic punxoses i els pèls que tenen al revers són més petits i menys abundants. Vistes a ull nu sembla que no tinguin pèls. El roure cerrioide és l’híbrid entre el martinenc i el de fulla petita. La majoria dels roures del Bages, fora del Moianès, presenten característiques molt variables, intermèdies entre les del roure martinenc i el de fulla petita, i cal, per tant, assignar-los a l’espècie Quercus x cerrioides (= Q. x subpyrenaica). Aquests tres roures sovint conserven fulles seques a l’hivern, especialment si es tracta d’exemplars joves o de rebrots; molts plançons fins i tot en mantenen de verdes tot l’any. Finalment ens queda el roure de fulla gran, que a Catalunya és propi de les muntanyes plujoses. Al Bages en trobem només a les parts altes del Moianès i als racons més fèrtils i alts del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Associats a les rouredes trobem altres arbres: la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebre (Juniperus communis), l’auró negre (Acer monspessulanum), la blada (Acer opalus), l’auró blanc (Acer campestre), el server o servera (Sorbus domestica), la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la moixera (Sorbus aria) i el grèvol (Ilex aquifolium). Hi abunden també arbustos, la majoria caducifolis, com l’arç blanc (Crataegus monogyna), que pot arribar a ser un arbret, la coronil·la boscana (Coronilla emerus), la ginesta sessilifòlia (Cytisophyllum sessilifolium), el sanguinyol (Cornus sanguinea), el corner (Amelanchier ovalis), l’espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis), l’aranyoner (Prunus spinosa), el tortellatge (Viburnum lantana), l’olivereta (Ligustrum vulgare), el xuclamel xilosti o xuclamel santjoaner (Lonicera xylosteum) i l’avellaner (Corylus avellana); i alguns de fulla persistent com el boix (Buxus sempervirens) i el lloreret (Daphne laureola). També hi ha herbes típiques de les nostres rovires, entre les quals trobem l’herba fetgera (Anemone hepatica), el marxívol (Helleborus foetidus), el corniol (Aquilegia vulgaris) les violes (Viola alba, Viola sylvestris i Viola willkommii), l’herba blava (Polygala calcarea), la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), la maduixera (Fragaria vesca) i la prímula vera (Primula veris). No hi són rars l’heura (Hedera helix), l’alzina (Quercus ilex) i arbustos com el marfull (Viburnum tinus), el galzeran (Ruscus aculeatus) i l’aladern (Rhamnus alaternus), plantes associades als alzinars.

Els roures es compten entre els arbres de la nostra comarca que més grans poden arribar a fer-se. El roure de tronc més gruixut del Bages és el roure de Voladeres (Moià), que veiem a la foto

Al Bages no hi rouredes extenses, però sí moltíssims roures. La major capacitat dels pins per colonitzar els antics conreus abandonats, la secular explotació del bosc i la pràctica forestal d’afavorir els pins en detriment dels roures en són les causes principals. Resten, però, alguns reductes de rouredes notables, com la de la Malesa (Sallent), la de roures centenaris de les Tàpies (Calders), o les de les obagues de la zona del Cogulló de Cal Torre (Rajadell), de la font de l’Arrel (Manresa) o de l’Otzet (Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola) i la de roure de fulla gran de les Teixoneres (Mura). Al Moianès, en especial al pla de Moià, a Collsuspina (fora ja del Bages) i a l’Estany, la roureda cobreix extensions notables i està en procés d’expansió. També a l’extensa àrea afectada pels incendis forestals del 1994 i 1998, des de la serra de Castelltallat fins als límits amb el Solsonès i el Berguedà, els roures, que abans del foc malvivien sota els pins, rebroten per, d’aquí a unes dècades i si el foc no torna a interrompre la successió, disputar el domini que fins abans dels incendis havia mantingut la pineda. En molts indrets cremats durant la dècada dels vuitanta, com per exemple a Cornet (Sallent) i a l’obaga de les Generes (Talamanca) l’aparentment ràpida substitutció de la pineda per la roureda ja és un fet consumat.

Els aurons, al Bages sobretot l’auró negre (Acer monspessulanum) però també l’auró blanc (Acer campestre), són arbres que no acostumen a formar boscos, sinó que es troben escampats enmig de masses forestals dominades per altres caducifolis. L’auró negre té la fulla retallada en tres lòbuls, mentre que la de l’auró blanc ho és en cinc. Els aurons puntegen de colors vius el paisatge de tardor al Bages. Els colors rojos, ataronjats i grocs intensos que adquireixen els aurons a la tardor fan que els boscos on abunden siguin d’una gran bellesa en aquesta època de l’any. Només excepcionalment els aurons constitueixen els boscos que hauríem d’anomenar “auronedes”. Una “auroneda” notable i extensa és la del Suanya (Manresa). Clapes d’aurons es troben a molts indrets més o menys obacs, com a les obagues de l’Otzet (Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola), de la riera de Marganell (Castellbell i el Vilar), de Collbaix (Fonollosa) i de la riera de Mura (El Pont de Vilomara i Rocafort), i a diversos punts de la vall de la riera de Rajadell. Al marge dret de la riera Gavarresa (Avinyó) i a tocar de la resclosa de la séquia de Manresa (Balsareny) existeixen bosquets on les dues espècies d’aurons conviuen amb la blada (Acer opalus).

[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració de Xavier Adot i Ramon Solà]

  • Vegeu l’article Un roure, de Jordi Badia.