L’alzinar és un bosc format, fonamentalment, per arbres i arbustos de fulla més o menys ampla (planifolis), persistent i endurida (esclerofil·les), que rarament supera els 10 m d’alçària mitjana. L’arbre dominant és l’alzina de fulla gran o alzina vera (Quercus ilex subespècie ilex) o la seva parenta, de fulla més arrodonida i peluda també a l’anvers, la carrasca o alzina carrasca (Quercus ilex ssp. ballota). L’alzina típica és pròpia de contrades mediterrànies marítimes humides i subhumides, mentre que la carrasca ho és d’àrees mediterrànies continentals i meridionals de la península Ibèrica i també del Magrib.
A la major part del Bages, la majoria d’alzines s’ha de considerar híbrides entre l’alzina vera i la carrasca, pels seus caràcters intermedis entre les dues subespècies. A l’extrem sud, però, predominen les alzines amb caràcters d’alzina vera, és a dir, de fulles llargues i peludes només al revers i amb glans petites i amargues. Al Bages la paraula carrasca no és coneguda popularment, el terme alzina s’utilitza indistintament per referir-se a les dues subespècies de Quercus ilex.
La diferència entre els dos tipus principals d’alzinar que hi ha a Catalunya radica en el tipus d’alzina que hi domina (carrasca al carrascar i alzina vera a l’alzinar litoral o alzinar amb marfull) i també en el fet que l’alzinar litoral és molt més ric en espècies d’arbustos i hi abunden les lianes com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa). Espècies com la roja (Rubia peregrina), l’aladern (Rhamnus alaternus) i l’esparreguera boscana (Asparagus acutifolius) es consideren comunes a tots els alzinars, en canvi d’altres, com el marfull (Viburnum tinus), el galzeran (Ruscus aculeatus) i l’aladern fals (Phillyrea latifolia) es consideren característiques de l’alzinar litoral.
L’interior de l’alzinar, en especial de l’alzinar litoral, és dens i ombrívol, poc transitable per la profusió d’arbustos i lianes, però hi escasseja l’herba per la falta de llum.
Fins ben entrat el segle XX, la forma més comuna d’explotació de l’alzinar va ser el carboneig. De la llenya d’alzina se’n feia el carbó vegetal, que conserva gairebé tot el poder calorífic de la fusta, però amb un pes molt menor. El cicle de tala per al carboneig era d’uns 15 anys. Als alzinars més extensos, veiem encara un rastre negrós al sòl allà on s’havien instal·lat les carboneres i observem com, d’una soca comuna, moltes alzines velles enlairen tres o quatre troncs de mida similar. El record de llenyataires i carboners perdura a l’alzinar.
Al Bages l’alzinar ocupa només extensions considerables al sud de la comarca, a les àrees de relleu enrevessat i rocoses de Montserrat i del Montcau i la serra de l’Obac. A les obagues rocoses constitueix l’alzinar amb boix, amb predomini d’alzines de la subespècie ilex, amb varietat d’arbustos i selvàtic. Als indrets més rocosos i assolellats és sensiblement més pobre en espècies, llavors pren protagonisme l’aladern fals, parent de l’olivera, però amb fulles similars a les de l’alzina.
Al pla de Bages i a tota la meitat nord de la comarca l’alzina és freqüent, però no l’alzinar. Alzines i roures comparteixen el domini del bosc madur, amb una tendència general favorable al roure, en especial als llocs amb bon gruix de terra. Les clapes d’alzinar queden en forma de reductes als indrets rocosos, poc aptes per a l’agricultura.
Els alzinars de Montserrat han patit els incendis forestals dels anys 1986 i 1994. Als efectes del foc de l’estiu del 94, cal afegir-hi els de la terrible secada del mateix any, d’un abast molt més extens i ben manifestos encara al tombant del mil·lenni.
Una vegada l’alzinar s’ha instal·lat, no és fàcil de treure’l. Es comprova bé al vessant obac de Montserrat, on l’alzinar va rebrotar i es refà vigorós després de resultar quasi íntegrament arrasat per l’incendi del 1986.
La primera etapa de degradació de l’alzinar permet que s’instauri la màquia, on dominen encara els grans arbustos d’alzinar. La rompuda i el posterior abandó de conreus en el domini potencial de l’alzinar condueix sobretot, com a primera etapa, a la brolla de romaní.
[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració de Xavier Adot, Jordi Morató, Ramon Solà i Marc Vilarmau]