Les comunitats arbustives

Les màquies

Imatge de finals d’hivern d’una màquia dominada per l’arboç i el marfull que es troba prop del Cogulló de Cal Torre (Rajadell). En primer terme, a l’esquerra, un marfull florit.

El terme màquia és una paraula d’origen cors que s’utilitza per referir-se a bosquines mediterrànies formades principalment per arbustos alts (1,5-2,5 m), generalment de fulla persistent i endurida (esclerofil·les). D’aquí prové també la paraula catalana maqui, aplicada a la persona que fa vida clandestina amagat entre aquesta vegetació densa.

Al Bages les màquies són comunitats transitòries que corresponen a un estat avançat dins de la successió que porta cap als alzinars o les rouredes seques. Sovint, els incendis forestals fan que la màquia es mantingui i no esdevingui bosc.

A les màquies conviuen moltes espècies llenyoses, com els arbustos de l’alzinar i alguns de la garriga i de la roureda. No hi són rars els de la brolla ni tampoc solen faltar-hi alguns arbres, com l’alzina, els roures, l’auró negre o el server, tot i que encara de mides petites. El tipus de màquia més comuna al Bages és la dominada per l’arboç (Arbutus unedo), però en d’altres l’arbust majoritari pot ser el marfull (Viburnum tinus) o el matabou (Bupleurum fruticosum).

La màquia a finals de tardor, amb un arboç en fruit en primer terme.

Bons i extensos exemples de màquies d’arboç o arboçars els trobem a la Serra (Rajadell), entre el Puig-de-Sanç (Súria) i la zona de la torre de Castellnou, i, enfilant-nos cap a l’Obac, a l’àrea de les Pasteres i can Serra (Sant Vicenç de Castellet); totes elles relacionades amb incendis forestals. Una extensa màquia presidida pel marfull ocupa el vessant de fort pendent de la zona dels Polvorers, entre els dipòsits de combustible i la vall de la riera de Rajadell, al municipi de Manresa. Les màquies dominades pel matabou prosperen sobretot a la part baixa del massís de Montserrat.

La garriga

La garriga prospera als llocs rocosos i assolellats, com són els relleus enlairats mantinguts per l’existència d’un estrat de roca més resistent. La foto va ser obtinguda als Corrons (Manresa).

Les garrigues són comunitats vegetals denses en què predominen àmpliament els arbustos de fulla persistent i endurida (esclerofil·les) que habitualment arriben a una alçària d’entre 0,5 i 1,5 m. L’arbust dominant a les garrigues acostuma a ser el garric (Quercus coccifera) el qual dóna nom a la comunitat. Un altre arbust que al Bages quasi sempre acompanya al garric, i que a vegades pot esdevenir dominant, és el llentiscle o mata de cabrit (Pistacia lentiscus). D’altres arbustos freqüents a les garrigues del Bages són l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), l’aladern (Rhamnus alaternus), el càdec (Juniperus oxycedrus) i el matapoll (Daphne gnidium). També hi viuen plantes enfiladisses com la vidiella (Clematis flammula), la rogeta (Rubia peregrina ssp. peregrina), l’arítjol (Smilax aspera) i l’esparreguera boscana (Asparagus acutifolius). Creixent enmig de la garriga s’hi pot trobar algun pi blanc, el romaní amb altres plantes de la brolla i herbes dels prats secs com el llistó i la jonça.

Les garrigues ocupen vessants solells i relleus rocosos, en extensions normalment petites, allà on el bosc té dificultat per establir-se.

La bardissa

Bardissa de Sant Fruitós de Bages dominada per l’aranyoner, cobert de petites flors blanques a començament de primavera.

Les bardisses són conjunts vegetals impenetrables amb una alçària d’entre 1 i 2,5 m, caracteritzats, sobretot, pel caràcter espinós de la majoria dels arbustos i de les lianes que els integren: esbarzers (Rubus ulmifolius), rosers silvestres (Rosa canina) i altres espècies), aranyoners (Prunus spinosa) i arços blancs (Crataegus monogyna), tots carregats de punxes. A més, també hi podem trobar arbustos no espinosos com el sanguinyol (Cornus sanguinea) i el verinós roldor (Coriaria myrtifolia). Si el sòl és prou humit, no és rar trobar-hi el saüquer o saüc (Sambucus nigra) i l’enfiladissa vidalba (Clematis vitalba).

Un pit-roig (Erithacus rubecola) saltironeja àgil i confiat dins de la bardissa, protegit per la munió de punxes dels esbarzers.

Les bardisses van lligades a sòls amb un cert grau d’humitat i, per tant, acostumen a trobar-se a les obagues i fondalades, creixent al marge del bosc o substituint-lo. La vegetació potencial de les àrees ocupades per bardisses seria la roureda, l’omeda o l’albereda. Sovint, quan aquests boscos són aclarits, la bardissa s’estén. Les bardisses no ocupen grans extensions, però no és rar que formin llargues franges a banda i banda dels torrents, a les vores de camps i als talussos de les carreteres.

Una de les bardisses més notables és la que es troba a Manresa, molt propera al nucli urbà, al vessant obac del turó de Santa Caterina a tocar de l’estació del Nord.

Tot i que antipàtiques per les punxes, les bardisses són importants per als animals, especialment per als ocells, com a lloc de refugi i font d’aliment, atès que la major part de les plantes que les integren fan fruits carnosos (móres, aranyons…).

[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració de Xavier Adot, Jordi Morató i Marc Vilarmau]