Balmes Roges (El Pont de Vilomara i Rocafort)

Les Balmes Roges es troben al vessant sud de Puig Gili, al terme del Pont de Vilomara i Rocafort.
Seguint el model d’altres balmes de l’àrea de Rocafort, Mura i Rellinars, una capa gruixuda de conglomerat consistent constitueix el sostre, mentre que per sota, nítidament delimitada, hi ha una capa de roca sorrenca sense cimentar, susceptible a l’erosió, que constitueix la paret de fons. L’existència d’aquesta capa de roca sorrenca feble entre conglomerats cimentats és la raó de la formació de les Balmes Roges que s’estenen en un centenar de metres de longitud seguint l’estrat, amb una fondària variable amb un màxim d’uns 15 metres i una alçada d’uns 4-5 metres a l’extrem est. Les Balmes Roges deuen el nom al color vermellós de la roca sorrenca de la paret; però destaquen encara més perquè aixopluguen 3 tines amb les corresponents barraques i construccions auxiliars. Les tines de les Balmes Roges s’emmarquen en la profusió de grupets de tines disseminats a les valls del Flequer i de Santa Creu de Palou, construïdes i utilitzades per fer el vi a peu de vinya durant la segona meitat del segle XIX, en plena efervescència del conreu de la vinya al Bages.

Les Balmes Roges sintetitzen la història natural del Bages com ben pocs llocs. D’una banda, il·lustren la història geològica dels sediments dipositats a capes durant el període Eocè i transformats amb el temps en roques de consistència diferent i, en un gran salt de temps, l’erosió que condueix a la formació de balmes. De l’altra, en un temps encara molt més proper i a una escala molt més reduïda, testimonien la història humana de l’ús del territori pel conreu de la vinya al segle XIX i del seu abandó a resultes de la plaga de la fil·loxera, a la vegada que són un magnífic mirador des d’on observar l’àmplia ocupació present de la pineda jove de pins blancs nascuts després de l’incendi del 1985 de Rocafort, un entre els grans incendis forestals que van assolar el Bages a les dues darreres dècades del segle XX i que cremà la vegetació espontània que havia crescut des de l’abandó de la vinya a l’acabar el segle XIX fins aleshores.

[fotos Montserrat Porta i Jordi Badia]