Pujar a Collbaix és una excursió molt propera des de Manresa o de Sant Joan de Vilatorrada, esportiva pels seus 240 metres de desnivell sobtat, i sobretot molt agradable per l’arribada al cim pla de vistes excel·lents sobre el Pla de Bages. Collbaix té tots els atractius per ser el destí d’una sortida matinal o per fer una mica d’exercici. El primer dels itineraris de l’Anella Verda de Manresa és precisament l’itinerari M1 – El Collbaix. Cada dia, avui, demà i demà-passat, centenars de persones pugen a Collbaix. La possibilitat d’aparcament al camí de Monistrolet, al peu de la muntanya, ho facilita encara més. La pujada a Collbaix és el cas clar d’una ruta d’esbarjo massificada en un espai natural.
Collbaix és un turó tabular amb un cim pla sostingut per un estrat de conglomerat dur que s’allarga vers l’oest, voltat al sud, a l’est i al nord per una costa constituïda majoritàriament per lutites vermelles poc consolidades que s’erosionen fàcilment.
Primer el pas repetit de les abominables motos de trial i després la sobre-freqüentació d’excursionistes han convertit els senders d’aquests vessants costeruts en cicatrius de terra compactada amb solcs profunds. L’aigua de pluja canalitzada pel terreny compactat enfonsa encara més els solcs i forats inicials. Per tal de no ficar-se al solc en el qual s’ha convertit el lloc de pas, els excursionistes trepitgen la vora del sender eixamplant més l’àrea compactada on la pluja ja no s’infiltrarà. A la vegada que l’antic sender es converteix en un pas difícil, inevitablement se’n comença un altre que sumarà més erosió. Progressivament, la destrossa del terreny s’intensifica i s’estén mentre no s’actuï sobre la causa.
Les arrels dels pins a l’aire lliure -a les imatges- són testimoni de que el descens del nivell del terreny ha estat una qüestió de dècades, no pas de segles. A més de la pèrdua de sòl fèrtil i de les cicatrius al terreny, la compactació del sòl impedeix la infiltració de l’aigua provocant una condició de sequera permanent. Els pins de la vora dels senders més descarnats, amb les arrels exposades, malviuen per falta de terra i d’aigua fins que moren. Tot plegat és un cas clar de maltractament col·lectiu a una natura que individualment afirmem estimar. Som una plaga.
Sempre és més fàcil prevenir que curar. Hores d’ara no hi ha cap solució miraculosa: cal actuar a la vegada sobre les causes i sobre els seus efectes. Els excursionistes hem d’acceptar l’obligatorietat d’un sender únic, principal i senyalitzat per pujar a Collbaix, no pas qualsevol dels múltiples senders possibles. Aquest sender únic ha de ser aquell que està senyalitzat com itinerari M1 de l’Anella Verda de Manresa, que puja per la cara est que mira a Sant Joan passant per les tines i baixa per la cara sud amb vistes a la vall de Rajadell, deixant tots els altres senders possibles en pau per no empitjorar la situació. L’itinerari M1 està ben escollit perquè evita els trams més pendents i desgastats de la costa de Collbaix que mira cap a Manresa. Els excursionistes hem de ser prou conscients i valents per recriminar a aquells que no compleixin la norma elemental de limitar-se al camí principal. En paral·lel, per part d’administracions públiques calen obres de reparació als trams més malmesos d’aquest itinerari M1 que proposem únic, que haurien de consistir en fer graons de travesses de fusta als llocs més pendents i, allà on hi ha esvorancs, empedrats amb la pedra sorrenca que aflora en capes primes intercalades entre les lutites. Les reparacions del camí, a més de ser una millora en elles mateixes, contribuirien a deixar ben establert l’itinerari únic.
[fotos Jordi Badia]