El màstec, màstic o xicoira dolça (Chondrilla juncea) és una herba biennal de la família compostes que assoleix un metre d’alçada, comuna als camps de secà en guaret.
Les fulles varien de mida i forma. Les de la roseta basal són grans i amb lòbuls irregulars, progressivament més marcats fins a quedar profundament dividides, runcinades com les d’un pixallits (Taraxacum officinale). La roseta basal es manté només durant el primer any. Al segon any, el màstec treu una tija híspida, curta i amb poques fulles caulinars molt menors que les de la roseta. D’aquesta tija principal neixen branques llargues i fines, pràcticament afil·les, semblants a les d’un jonc, d’aquí l’adjectiu específic juncea.
A intervals espaiats de les tiges junciformes es formen capítols sèssils, estrets i d’1 cm de longitud, solitaris o bé en grupets de fins a 5. L’involucre dels capítols està format per 2 sèries de bràctees ben ordenades; una sèrie de bràctees llargues i estretes que cobreixen el capítol de dalt a baix en palissada més una sèrie de bràctees petites a la base, disposades com un calicle. Els capítols porten 10-12 flors grogues ligulades. El fruit és un aqueni llarg i estret, amb un bec tan llarg com ell i un plomall blanc al capdamunt. El màstec floreix a la segona meitat d’estiu. La florida s’allarga durant molt temps perquè dosifica l’obertura dels capítols.
Les fulles de la roseta del màstec es mengen en amanida. També es mengen les tiges encara blanques i mig enterrades al sòl que es poden recollir a la primavera.
El màstec és un gran productor del làtex blanc que segreguen les plantes compostes liguliflores, l’anomenat màstic. Aquest làtex abunda sobretot a les arrels. Al costat de les arrels del màstec es troben nòduls de màstic solidificat, de bon aprofitar com a enganxador. Ho recorda com a anècdota d’adolescència el Dr. Pius Font i Quer amb la seva habitual prosa de tan bon llegir al seu conegut, formidable i completíssim llibre Plantas Medicinales – El Dioscórides renovado (pàgs.867-868):
“En la comarca de Manresa, durante mi adolescencia, sacábamos ajonje de sus partes subterráneas; arrancándolas con una azadilla, y, sobre todo, cuando la planta se da en tierra suelta, en aquellas partes se encuentran pequeños pegotes de la leche de la planta consolidada. Recogíamos estos grumos, los lavábamos en agua corriente y los golpeábamos todos juntos con una pequeña maza de madera. Cuando habían soltado toda la tierra y los granitos de arena que llevaban adheridos, la masa resultante la calentábamos con un poco de aceite a calor suave. Al empezar el siglo, en Manresa la mayor parte de la liga para enviscar las llamadas compasses, hechas de varetas de olmo o de olivillo blanco (Phillyrea angustifolia), procedía de la condrila o achicoria dulce.”
El màstec és una planta comuna al Bages que esquitxa de groc els guarets a l’agost i el setembre i que havia estat popular pels seus usos, però que actualment resta ignorada entre les herbes arvenses a les quals ningú fa cas.
[fotos Florenci Vallès (1ª i 2ª) i Jordi Badia (3ª i 4ª)]