Per als naturalistes és especialment interessant conèixer el bioclima, que és el clima definit d’acord amb els factors que condicionen més immediatament els éssers vius. Per a definir el bioclima del Bages utilitzarem les convencions de Bagnouls i Gaussen i el conegut diagrama ombrotèrmic o climograma proposat per aquests autors. Cal reconèixer, però, que el sistema esmentat no és pas ben representatiu de totes les condicions importants per a la vegetació, ja que es basa únicament en valors mitjans, i la vida vegetal depèn moltes vegades dels extrems i de la freqüència de les desviacions. Exemples els tenim en els estralls sobre la vegetació que van produir la fredorada del gener de 1985 i la secada que vam patir durant la primavera i l’estiu de 1994 (en el període que va de març a agost va ploure a Manresa al voltant de la tercera part del que és habitual). En aquest darrer cas, si només es té en compte la precipitació anual (492,3 mm a Manresa) es pot arribar a pensar que no va ser pas un any extremament sec, la qual cosa és totalment errònia des del punt de vista bioclimàtic.
O. de Bolós i J. Vigo consideren que Manresa, com la major part del Bages, juntament amb Balaguer, Cervera, Tàrrega, Lleida i Flix, entre d’altres, pertany al grup de localitats catalanes que tenen un clima mediterrani continental de baixa altitud caracteritzat per una notable oscil·lació tèrmica. Dins d’aquest grup, defineixen el tipus de Manresa com un clima mediterrani subhumit de tendència continental, força fred a l’hivern (1-2 mesos de temperatura hivernal en els quals la temperatura mitjana és superior als 0ºC però és inferior als 5ºC) i 1-2 mesos àrids estivals en què la precipitació mitjana és superior a la temperatura mitjana però inferior al doble d’aquest valor. A part de Manresa, tenen un bioclima del mateix tipus Ponts (362 m d’altitud) i la central hidroelèctrica del pantà de Santa Anna (294 m d’altitud), dins el municipi de Castellonroi (la Llitera).
Al sud del Bages la influència marítima fa que la oscil·lació tèrmica no sigui tan acusada. L’augment de l’altitud comporta una disminució de les temperatures (0,65ºC de mitjana per cada 100 metres) i un augment de la precipitació, però, de la comparació entre les dades de Moià (700 m d’altitud) i les del monestir de Montserrat (740 m d’altitud), es dedueix que la distribució de les precipitacions al llarg de l’any a les zones altes de la comarca no segueix a tot arreu el mateix patró: l’eixut estival és molt més acusat a Montserrat que a Moià. De fet, el clima de Moià ja no es pot considerar mediterrani en el sentit estricte. És un clima submediterrani amb un climograma en el qual, contràriament al que succeeix amb els de clima mediterrani, la gràfica de les precipitacions sobrepassa durant tot l’any la de les temperatures. El clima de Montserrat, com el de les parts altes del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, és un clima mediterrani de baixa muntanya marítima.
En els climogrames la gràfica de les temperatures mitjanes mensuals expressades en graus Celsius i la de les precipitacions mitjanes mensuals expressades en mil·límetres es dibuixen superposades, però a l’eix d’ordenades a cada grau li correspon un segment d’una longitud que duplica la que correspon a cada mil·límetre. Per exemple: un punt de la gràfica que tingui per ordenada 20ºC segons l’eix de les temperatures, tindrà per ordenada 40 mm segons l’eix de les precipitacions. El període durant el qual la gràfica de les temperatures passa per damunt de la de les precipitacions es considera àrid.
Climograma de Manresa
Climograma de Montserrat
Climograma de Moià
De l’anàlisi de les gràfiques d’evolució de les temperatures a Manresa es conclou que en els darrers lustres el clima ha estat, en conjunt, excepcionalment càlid. Aquest fet recolza la hipòtesi que preveu un progressiu escalfament del clima com a conseqüència de l’augment de l’efecte hivernacle produït per les activitats humanes. En totes quatre gràfiques la línia horitzontal més gruixuda correspon a la mitjana. Per contra, la dècada de 1960 i la primera meitat de la de 1970 constiueixen un període relativament fred en el qual destaquen els 137 dies de glaçada de l’any 1973.
Taula i gràfica de les temperatures mensuals a Manresa
Gràfiques d’evolució de les temperatures a Manresa de 1930 a 2007
A la gràfica de les precipitacions anuals a Manresa es posa de manifest la gran variabilitat del nostre clima pel que fa a les precipitacions, una característica típicament mediterrània. A Manresa els valors extrems són els 328,2 mm recollits als Dolors l’any 1973 i els 951,8 mm recollits a la Culla l’any 1996.
Gràfica de les precipitacions mensuals a Manresa
Gràfica d’evolució de les precipitacions a Manresa de 1930 a 2007
A l’hivern, en condicions de temps anticiclònic i d’inversió tèrmica, les boires i boirines són freqüents al Pla de Bages, tot i que poc persistents.
Gràfica de la mitjana mensual de dies de boira a Manresa
SITUACIONS METEOROLÒGIQUES EXTREMES
Fredorades i nevades
L’any 2001 es va acomiadar de Catalunya amb una fredorada memorable, especialment rigorosa a les planes interiors. L’onada de fred va començar el divendres 14 de desembre, quan una extensa nevada va caure a Catalunya deixant un gruix de 33 cm de neu a Manresa. Durant disset dies -fins a l’arribada de les pluges- la neu va cobrir el Bages tot creant un paisatge de camps blancs, gel als carrers, aigües glaçades i quietud. El dia de Nadal, l’observatori de l’Escola Universitària Politècnica de Manresa va registrar una temperatura mínima de -12ºC.
Més rigorosa encara va ser la fredorada del gener del 1985, iniciada amb una nevada la tarda de la cavalcada de Reis i que va durar dues setmanes. L’observatori de la UPC, a Manresa, va registrar 9 dies amb mínimes inferiors als -10ºC i una mínima absoluta de -17ºC. la fredorada del gener del 85 es va deixar sentir sobre la vegetació natural amb la mort d’alguns pins blancs i sobre arbres de conreu com les oliveres.
Les nevades són un fenomen poc freqüent al Bages (la mitjana anual de dies de nevada a Manresa és de poc més d’un dia) però la de desembre de 1962, amb un gruix de 63 cm a Manresa, ha passat a la història. La nevada del gener del 2006 va ocasionar nombroses destrosses al arbres.
Gràfica del nombre de dies de nevada a Manresa, de l’any 1930 al 2007
Taula de les onades de fred a Manresa, del 1930 al 2007
Calorades i secades
Alguns estius, la secada i la calor han estat realment excepcionals, afectant la vegetació natural i establint les condicions favorables per als grans incendis.
L’any 1994, amb una temperatura mitjana anual dos graus per sobre de la mitjana històrica i amb 27 dies d’estiu amb temperatures superiors als 35ºC i 94 dies superiors als 30ºC, ha estat, amb molta diferència, l’any més càlid del segle XX a Manresa, almenys des del 1930 que s’en conserva el registre meteorològic. La calor de l’estiu del 1994 va anar combinada amb una secada que s’arrossegava ja de la primavera.
La calor extrema i persistent i la falta de pluges ha estat igualment la tònica de l’estiu del 2003. Tot i que amb menys intensitat que el 1994, la secada del 2003 va afectar la vegetació, sobretot als llocs amb poc gruix de sòl. La secada de l’estiu del 2003 es va acabar sobtadament al Bages amb la violenta tempesta del 17 d’agost. Però, fins ara, la secada més extrema ha estat la de l’any 2005. Durant l’any meteorològic 2004-05, la pluja caiguda a la majoria de localitats del Bages fou de l’ordre d’un terç de la mitjana esperada.
Taula de les onades de calor a Manresa, del 1930 al 2007
Riuades, tempestes i ventades
Les riuades són un fenomen típic del nostre variable clima mediterrani. La riuada més catastròfica entre les documentades -l’aigua del Cardener a Manresa va ascendir fins a 10 m per sobre del seu nivell habitual- va ser causada principalment per les pluges caigudes a la banda oest de la conca mitjana del Cardener el 12 d’octubre de 1907.
L’episodi de pluges de la tardor de 1994 va ocasionar grans riuades al riu Calders i a la riera de Mura, a més d’una crescuda important del Llobregat.
Gràfica dels cabals anuals mitjans al riu Llobregat a Castellbell durant el període 2009-2018.
El Bages, arrecerat per l’orografia, és en general un territori poc ventós. El registre del vent és, però, relativament recent. Tot i així, esporàdicament fortes ventades associades a línies de tempestes visiten la comarca i causen estralls concentrats en àrees petites. D’entre les ventades observades més notables destaquen la del 10 d’octubre del 1987 amb una punta de velocitat de 137 km/h a Manresa, la del 14 de setembre del 1999 que va afectar sobretot Sant Fruitós de Bages i, molt especialment, la del 17 d’agost del 2003. Aquell matí de diumenge, convertit de sobte en negra nit per obra de la tempesta, l’anemòmetre de l’observatori de la Culla va arribar al seu valor màxim d’escala, 170 km/h. En realitat, doncs, es deuria superar aquest valor; es tractava d’un autèntic huracà. La ventada va trencar arbres i causar estralls amb pèrdues econòmiques importants a la zona compresa entre Manresa i l’altiplà de Calders amb especial incidència a Sant Fruitós i Navarcles. La darrera gran ventada, destacable tant per la intensitat, com per la durada i l’abast, és la del 24 de gener del 2009; va ser una ventada de l’oest que va afectar tot Catalunya i que, com les anteriors, va deixar al Bages un rastre de destrosses a les cases i al bosc. El dia 09.12.2014, l’estació automàtica de Montserrat-Sant Dimes va registrar una punta de vent de 128 km/h; però no va ser a Montserrat on el vent causà més destrosses aquell dia, sinó a l’entorn de Vacarisses, Terrassa i Sabadell (Vallès Occidental). La matinada del 25.01.2015, la mateixa estació va registrar un vent de 107 km/h; les destrosses d’aquell dia ventós a tot Catalunya van ser sobretot a les comarques situades més al nord, les del Solsonès, el Berguedà i el Ripollès.
[Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia]
- Vegeu l’article Pertorbacions, de Jordi Badia.