La pinassa (Pinus nigra subsp. salzmanii) és un pi de tronc normalment dret i brancatge que tendeix a l’horitzontalitat per formar una capçada ovalada o cònica, força regular als individus joves i restringida a la meitat superior del tronc als individus més vells. Una pinassa pot arribar als 30 metres d’alçada i ser molt longeva.
L’escorça és gruixuda, més encara als exemplars de major edat, grisa amb matisos rogencs allà on s’han desprès plaques, amb clivelles amples, profundes i de color negrós.
Les fulles o agulles s’agrupen de 2 en 2 per una beina comuna a la base, són lineals de 6-16 cm de longitud per 0,8-1,5 mm de diàmetre, flexibles i acabades en una punta que no és vulnerant. Els creixents on s’insereixen les fulles són d’un color marró ataronjat característic.
Les pinyes són gairebé sèssils, de forma oval d’uns 5-8 cm de longitud i maduren a la tardor de l’any següent al de la primavera quan va néixer la inflorescència femenina; per tant, el cicle de les pinyes dura un any i mig. Les pinyes madures a la tardor s’obren i alliberen pinyons molt petits i amb una ala per facilitar la dispersió pel vent que els engrandeix fins a 1,5 cm.
A cop d’ull o a distància, la pinassa es diferencia del pi roig per les seves fulles més llargues, del pi blanc pel seu port més regular, i del pi pinyer per seu verd clar i els pinzells de fulles més amples, curts i rectilinis.
La pinassa és un arbre de distribució submediterrània amb tendència continental i preferència pels terrenys calcaris. La pinassa és un arbre freqüent a les obagues del Moianès i a les de les terres a més alçada de la comarca de Bages. Durant anys, els propietaris i gestors forestals van afavorir la pinassa a la Catalunya Central pel valor de mercat dels seus troncs rectes que s’utilitzen en construcció i com a pal de suport de línies elèctriques o de telèfon. Però als darrers decennis, les calamitats se succeeixen contra la pinassa que veu minvar dràsticament el seu territori a la Catalunya Central; vegem-les.
La pinassa és una de les espècies de pi que més pateix l’atac de la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). Si en una pineda hi ha pins blancs, pins pinyers i pinasses, la processionària triarà les pinasses.
Els extensíssims incendis forestals dels anys 1980, 1985, 1986, 1994 i 1998 a la comarca de Bages van calcinar pinedes de pinassa i pinedes mixtes on hi havia pinasses. Després dels incendis, les pinasses no han retornat.
El canvi climàtic amb increment notable de les temperatures, i des del 2021 també amb disminució de la pluviositat, va en contra de les pinedes de pinassa i de pi roig a les comarques de Bages i Moianès on són ja al límit de les àrees de distribució. A aquestes comarques, les pinedes de pinassa i de pi roig han quedat com a boscos anacrònics, fora de lloc i de temps; són el què queda d’unes masses forestals nascudes en unes condicions ecològiques diferents, inadaptades al clima actual.
Finalment, com la cirereta del pastís, el fong Sphaeropsis sapinea (= Diploidia pinea) s’acarnissa en les pinasses afeblides per la calor i la sequera.
Pinus nigra subsp. salzmanii viu a les serres ibèriques i a localitats escasses del nord d’Àfrica i del sud de França. En repoblacions forestals s’ha utilitzat a vegades Pinus nigra subsp. nigra, de fulles lleugerament més curtes, fosques i rígides, originari de la península dels Balcans. Als parcs urbans pot trobar-se també Pinus nigra subsp. laricio, de port més regular i fulles d’un verd blavís, propi de la illa de Còrsega.
A la foto 1ª, la típica imatge d’una vella pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) amb el seu tronc recte (que fa que tingui més valor econòmic que el pi blanc) i la seva ramificació regular. A la foto 2ª, una pinassa amb el tronc envoltat per l’heura (Hedera helix), a la 3ª un exemplar a Montserrat que va sobreviure a l’incendi del 1986. A la imatge 5ª, una branca de pinassa a començament de juliol en què es veu el detall de la típica pinya petita nascuda al maig de l’any anterior, que encara és verda, però ja està feta. A la 6ª, una pinya segurament de més de 2 anys, ben oberta a l’hivern, que ha alliberat ja els pinyons i caurà aviat. És característica la implantació en angle recte de la pinya sobre la branca. Les pinyes del pi roig són semblants a aquesta. L’abundància de pinyes obertes al terra del bosc va lligada a la presència d’ambdues espècies de pi.
[fotos Florenci Vallès (1ª, 2ª i 5ª) i Jordi Badia (3ª, 4ª i 6ª)]
- Vegeu la Pinassa de les 3 Branques del turó del Malpàs.
- Vegeu l’escombra de bruixa a la pinassa.
- Vegeu l’article Pinyons, caderneres i verdums, de Jordi Badia.
- Vegeu l’article Quatre pins, de Jordi Badia.
- Vegeu la mortaldat de pinasses al Bages i al Moianès per la infecció pel fong Sphaeropsis sapinea (= Diploidia pinea).