A les comarques de Bages i Moianès, el medi aquàtic queda restringit a la xarxa fluvial, als tolls de les fonts, a petites basses més o menys naturals i als canals i basses artificials.
La vida dins de l’aigua, o estretament lligada al medi aquàtic, té uns condicionants propis. Els factors que més directament influencien els organismes vius de les aigües al Bages són els que es relacionen a continuació.
El cabal
El cabal d’un riu o rierol, expressat com a volum d’aigua que circula per unitat de temps, depèn de circumstàncies ambientals -amplitud de la conca, precipitacions…-, però també d’artificials -captacions d’aigua, modificacions del llit fluvial, abocaments…-.
La industrialització tèxtil iniciada al segle XIX es va estendre pel Bages aprofitant la força motriu del riu Llobregat i els seus afluents principals –el Cardener i les rieres Gavarresa i de Calders-. Rius i rieres van ser domesticats per mitjà de múltiples rescloses que desvien l’aigua del llit natural, canalitzant-la cap a minicentrals hidroelèctriques o edificis industrials. També hi ha canals que tenen com a finalitat el reg o l’abastament d’aigua a la població. Sovint els canals fan minvar el cabal aigües avall de la resclosa fins per sota del cabal ecològic, entès com el mínim d’aigua corrent necessari per mantenir la diversitat d’espècies que habiten en un tram fluvial. En casos extrems s’arriba a assecar completament el riu. Per l’abús dels canals, la riquesa de la vida al riu es perd.
Moltes rieres del Bages es queden sense circulació d’aigua superficial a l’estiu, ja sigui per la sequera o per les captacions, i tan sols queda aigua als gorgs on es refugia la fauna aquàtica. Encara que aparentment l’aigua dels gorgs en temps de secada sembli totalment estancada, es va renovant perquè hi ha circulació subterrània.
La temperatura
La temperatura de l’aigua presenta notables variacions diàries i estacionals. La mitjana de les temperatures màximes anuals de l’aigua del Llobregat i del Cardener oscil·la entre els 20ºC i els 22ºC al terç septentrional de la comarca i entre els 22ºC i els 24ºC a la resta. És freqüent que l’aigua de la superfície dels cursos fluvials del Bages es glaci a l’hivern, però normalment la capa de gel que es forma és prima, dura poc i queda restringida als trams d’aigües lentes.
La salinitat
Les aigües del Bages, per la naturalesa del substrat geològic, es caracteritzen per presentar una elevada concentració d’ió calci i de bicarbonat que fa que el seu pH sigui bàsic, amb valors al voltant de 8.
Malgrat l’existència del col·lector de salmorres, els rius Cardener i Llobregat es salinitzen principalment amb clorur de sodi, i també amb clorur de potassi, en travessar respectivament les zones d’explotació minera de Súria i Sallent. A causa de la seva elevada salinitat, de Súria en avall l’aigua del Cardener no pot ser aprofitada per a la potabilització. També resulten afectades per les filtracions de sal d’origen miner les rieres d’Hortons a Súria, de Conangle a Balsareny, de Soldevila a Sallent i el riu d’Or a Santpedor. Les úniques entrades de clorur de sodi significatives d’origen natural són les que provenen de la Muntanya de Sal de Cardona i del torrent Salat d’Avinyó.
Vegeu a l’hemeroteca els articles de Jordi Badia, ordenats cronològicament per data de publicació, sobre la salinitat a la conca del Llobregat: La conca del Llobregat hipotecada per les muntanyes de residus de sal del Bages, El perquè del mal gust de l’aigua de Barcelona, FAQs THMs H2O, Burros amb orelleres, Els salers sempre tapats, Qui contamina cobra, L’espasa de Dàmocles de la conca del Llobregat i Informe sobre els informes.
Vegeu el plànol de salinitat de la conca del Llobregat-Cardener.
L’oxigen
Per als organismes aquàtics aeròbics que respiren oxigen dissolt en l’aigua la concentració d’aquest element és un dels factors més determinants. També hi ha molts animals aquàtics, com ara força insectes o les tortugues, que respiren oxigen atmosfèric. La concentració d’oxigen dissolt disminueix quan l’aigua s’estanca i minva la turbulència, i quan augmenten la temperatura i la concentració de matèria orgànica.
El Bages és una comarca amb força densitat de població a les valls i, consegüentment, la contaminació fluvial d’origen urbà pot ser important si l’aigua no és depurada correctament. L’expressió, encara ben viva, “ja ho pots llençar al riu”, referida a una deixalla o a quelcom inservible, indica que al llarg de la història tota mena de contaminants d’origen humà han anat a parar als nostres rius. Una altra font de contaminació és d’origen agrícola, en forma de purins, adobs químics i pesticides.
La matèria orgànica -aigües residuals, purins…- abocada al riu és consumida com a aliment per microorganismes aeròbics aquàtics. En aquest procés s’oxida i, com a conseqüència, l’aigua s’autodepura de forma natural. Però quan la concentració de contaminants augmenta massa, s’inicia un procés progressiu de degradació de l’ecosistema aquàtic, anomenat eutrofització, que pot tenir com a conseqüència final l’esgotament gairebé total de l’oxigen.
A l’estiu, quan la circulació d’aigua es veu molt disminuïda i els peixos romanen concentrats als gorgs, la disminució de l’oxigen dissolt pot arribar a provocar-los la mort per asfíxia. Hi ha espècies, com la truita comuna (Salmo trutta fario), que necessiten aigües molt oxigenades, mentre que d’altres, com la carpa (Cyprinus carpio), toleren concentracions d’oxigen molt més baixes.
La introducció d’espècies al·lòctones
En el cas dels rius que desemboquen al mar, la seva conca és -en condicions naturals- un ecosistema bastant aïllat per a molts organismes que, com la majoria d’espècies de peixos fluvials, tan sols poden viure en aigües dolces. Aquest aïllament afavoreix la formació de subespècies i espècies exclusives d’una conca o d’un grup de conques. Un bon exemple d’aquest procés d’especiació el tenim en els barbs (Barbus).
Per desgràcia, la freqüent introducció artificial d’espècies foranes capaces de viure i reproduir-se en els nostres rius acostuma a perjudicar les espècies autòctones a través de la competència, la depredació o la transmissió de malalties.
Un bon exemple d’aquest tipus de dany ambiental provocat pels humans el tenim en els crancs de riu: l’espècie americana originària de Lousiana (Procambarus clarkii) competeix amb l’autòctona (Austropotamobius pallipes lusitanicus) i, cosa pitjor, presumiblement li transmet una malaltia fúngica. El fet és que, des que el cranc americà va ser introduït amb finalitat comercial a la península Ibèrica l’any 1972, les poblacions de cranc de riu autòcton han anat minvant a mesura que s’estenia l’espècie americana. Pel que fa als peixos, la qüestió de les introduccions d’espècies és escandalosa: es considera que a la conca del Llobregat tan sols hi ha 4 espècies autòctones -l’anguila, el barb cua-roig, la bagra i la truita comuna-, però a la zona de Súria se n’han citat 9 més d’introduïdes.
La llúdria (Lutra lutra), extingida al Bages a la segona meitat del segle XX a causa de la contaminació de les aigües, l’any 2003 torna a detectar-se a la conca del Llobregat.
[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració d’Enric Sala, Ramon Solà i Marc Vilarmau]