INTRODUCCIÓ
El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l’Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l’est i la cadena Ibèrica a l’oest i al sud. Durant part del Terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d’aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d’aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages és de l’Eocè superior o de començament de l’Oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d’edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.
Les roques són agregats naturals consolidats que poden estar formats per un o més minerals i també poden contenir fragments de roques preexistents i restes d’éssers vius. Les roques que trobem al Bages són els conglomerats, les sorrenques, les lutites, les calcàries, les evaporites i les que formen les graves. A excepció de les evaporites, totes són més o menys riques en carbonat de calci i, com a conseqüència, generen sòls calcaris.
CONGLOMERATS
Els conglomerats són roques detrítiques formades bàsicament per fragments arrodonits, de més de 2 mm de diàmetre, anomenats còdols. Els còdols estan inclosos en una matriu composta per sorra, llim i argila. Aquests diferents components es mantenen units gràcies al ciment, que en el cas del Bages és sempre carbonat de calci.
Les masses de conglomerat més importants del Bages són al sud i al sud-est. També abunden a la resta del territori, sobretot formant part de les culminacions dels relleus tabulars o bé dins de capes de roques de gra més fi.
GRAVES
Les graves són sediments detrítics no cimentats, constituïts per fragments de roca de més de 2 mm de diàmetre. Tot i que hi ha excepcions, al Bages aquests fragments acostumen a ser arrodonits i, en aquest cas, s’anomenen còdols i tenen un origen fluvial. Les graves acostumen a estar incloses en una matriu que sol ser sorrenca o llimosa. Es van dipositar durant el quaternari i són, per tant, els materials geològics més recents de la comarca.
Les graves abunden als llits actuals dels rius i a les terrasses fluvials, els testimonis dels nivells on, fa algunes desenes o alguns centenars de milers d’anys, corrien les aigües fluvials. La majoria de terrasses fluvials del Bages han estat explotades com a graveres.
SORRENQUES
Les sorrenques, també anomenades gresos, són roques detrítiques que s’originen per cimentació de sorres que, generalment, estan incloses en una matriu formada per partícules de gra més fi. Les sorres són fragments de minerals o roques amb diàmetres compresos entre 2 i 1/16 mm. El ciment de les sorrenques del Bages és sempre carbonat de calci.
Les sorrenques abunden arreu de la comarca, tant en zones d’origen marí com continental. Sovint els òxids de ferro tenyeixen de vermell les sorrenques d’origen continental. Es troben en capes primes alternant amb altres roques (sobretot lutites) o bé formant estrats gruixuts molt homogenis que sovint han estat i són objecte d’explotació. Són les roques predominants en els edificis antics perquè són molt abundants i es poden treballar fàcilment.
LUTITES
Les lutites, també anomenades pelites, són roques detrítiques formades per fragments de diàmetre inferior a 1/16 mm. Les lutites coherents -vulgarment anomenades tapàs-, en les quals les partícules estan unides però no cimentades fortament, s’anomenen limolites i argil·lites segons si la mida de les partícules és, respectivament, superior o inferior a 1/256 mm; quan no són coherents reben els noms de llims i argiles. Les lutites que contenen al voltant del 50% de carbonat de calci (del 35% al 65% segons Vatan) s’anomenen margues i solen ser de colors blavosos. La coloració de les lutites del Bages pot variar del gris blavós o groguenc, al sector constituït per materials d’origen marí, fins al vermell característic del sector amb materials d’origen continental rics en òxids de ferro.
L’escassa resistència a l’erosió de les lutites ha facilitat el formidable buidament que ha originat el relleu del Bages. A les planes bagenques, actualment ocupades per conreus, predominen aquests materials, els quals s’utilitzen a les bòbiles per fabricar ceràmica de construcció.
CALCÀRIES
Les calcàries són roques carbonàtiques formades majoritàriament per carbonat de calci. Els tipus de calcàries que més abunden al Bages -on s’anomenen vulgarment pedra calar- formen capes molt resistents a l’erosió i poden tenir un origen marí o lacustre. Actualment són explotades com a material de construcció i antigament s’havien utilitzat per fer calç. Les calcàries marines bagenques presenten una gran quantitat de macrofòssils i van lligades a la presència d’esculls de corall.
Els travertins que hi ha al Bages són unes roques calcàries poroses i poc denses formades per precipitació de carbonat de calci sobre els vegetals de l’entorn de les fonts. Reben el nom vulgar de pedra tosca.
EVAPORITES
La sal gemma o halita, les sals potàssiques (silvita i carnal·lita) i el guix són evaporites, unes roques solubles en aigua que provenen de l’evaporació d’antics mars o llacs. Al Bages hi ha diversos afloraments de guix i l’únic aflorament de sal gemma de tot Catalunya. Aquest és la Muntanya de Sal de Cardona, on s’ha explotat la sal gemma des de l’antiguitat. El conjunt de les evaporites de la Muntanya de Sal de Cardona està format principalment per sal gemma, però també conté sals potàssiques. Les evaporites de la Muntanya de Sal de Cardona, a causa de la seva plasticitat i de la pressió diferencial exercida per les capes suprajacents, han ascendit formant un diapir que actualment continua pujant.
Si es mira de prop la Muntanya de Sal, es pot observar l’acusat plegament dels estrats i la seva superfície transformada en un rascler -alternança de canaletes amb crestes d’arestes tallants- a causa de l’acció dissolvent de l’aigua. També destaca la diversitat de colors originada pels diferents minerals que hi són presents. L’halita, el mineral més abundant, és incolora o amb tonalitats blanques, ataronjades o rosades i les primes capes grises són d’argiles.
ELS MINERALS
Els minerals són sòlids homogenis inorgànics d’origen natural que tenen una composició química definida (que en molts casos, però, no és fixa) i una disposició atòmica ordenada (o estructura cristal·lina). La major part dels minerals es formen mitjançant processos inorgànics, però n’hi ha que, com l’aragonita de les closques dels mol·luscs, poden ser formats pels éssers vius. Qualsevol sòlid amb estructura cristal·lina es pot considerar un cristall, però sovint el terme cristall s’associa tan sols als sòlids amb formes polièdriques que són la manifestació externa de l’ordenació interna dels àtoms. Els minerals amb formes polièdriques perfectes són més aviat rars a la natura perquè requereixen unes condicions especials per a poder-se formar.
Els minerals, normalment en forma de cristalls petits o microscòpics, són els principals components de les roques. A més, diferents processos de mineralització són capaços de concentrar uns determinats minerals i de fer créixer cristalls de bona mida.
Totes les roques de la comarca de Bages s’han originat per sedimentació. Per aquest motiu, el Bages no és un territori particularment variat en tipus de minerals. En contrapartida, són abundosos els minerals compostos per carbonats i sulfats, i destaquen molt especialment els diferents clorurs de la formació geològica Cardona.
CALCITA (CaCO3, carbonat de calci)
La calcita és un mineral que pot cristal·litzar en diverses formes donant lloc a cristalls que generalment són blancs o incolors, però a vegades estan tenyits d’altres coloracions. La calcita defineix el grau de duresa 3 de l’escala de Mohs. No es pot ratllar amb l’ungla, però es ratlla fàcilment amb un ganivet. Els cristalls de calcita es troben amb freqüència a les escletxes de les roques riques en CaCO3 i a les coves. La calcita és el component majoritari de les roques calcàries, les quals s’utilitzen per a la fabricació de ciment i calç.
MALAQUITA (Cu2(OH)2CO3, carbonat bàsic de coure)
La malaquita pot formar cristalls prismàtics aciculars del sistema monoclínic, però habitualment forma pàtines, revestiments terrosos o masses reniformes, globoses o estalactítiques. Té un bonic color verd molt característic, la ratlla verda i duresa 3,5-4. És una mena de coure i s’utilitza per fer objectes de decoració i com a pedra ornamental.
Al Bages, la malaquita es localitza sobretot a Artés, en un tipus de mineralització anomenada “red-bed” cuprífer on el rentat produït per l’aigua (lixiviació) va dissoldre ions de coure que després van precipitar en forma de sulfurs perquè van arribar sobtadament a un nivell reductor. Posteriorment, per un procés de carbonatació dels sulfurs, es van formar els minerals malaquita i atzurita, que són tots dos carbonats de coure. Més que per la mida dels cristalls o l’extensió del jaciment, la localitat de malaquita d’Artés té importància geològica pel procés de mineralització. També n´hi ha a Cabrianes (Sallent), Santpedor i a Ferrerons (Moià).
ATZURITA (Cu3(OH)2(CO3)2, carbonat bàsic de coure)
L’atzurita pot formar diversos tipus de cristalls del sistema monoclínic, però habitualment es troba formant pàtines o masses terroses o reniformes. Habitualment, l’atzurita es forma juntament amb la malaquita i es pot transformar en aquest mineral per alteració química. Té un bonic color blau indi, la ratlla blava i duresa 3,5-4. És una mena de coure d’importància secundària i s’utilitza per fer objectes de decoració i com a pedra ornamental.
Al Bages trobem atzurita, sempre menys abundant que la malaquita, a Sallent i a Artés, en mineralitzacions de coure de tipus “red-bed” cuprífer (descrites a l’apartat destinat a la malaquita) situades a la base de paleocanals (antics llits fluvials) de la formació Artés.
PIRITA (FeS2, bisulfur de ferro)
La pirita cristal·litza en el sistema regular, principalment en forma de cubs i de dodecàedres pentagonals de color groc llautó. Té duresa 6 -no es pot ratllar amb un ganivet, però es pot ratllar amb un tros de quars. Al Bages, la pirita es troba sobretot en els estrats de margues grises d’origen marí en forma de cristalls petits que no acostumen a superar els 4 mm i sovint formen agregats que poden integrar el material que reomple antigues galeries excavades per invertebrats marins -els anomenats burrows. Un dels jaciments de pirita més importants del món és el de Rio Tinto (Huelva). La pirita s’explota sobretot per a l’obtenció d’àcid sulfúric i també és una mena de ferro.
HEXAHIDRITA (MgSO4·6H2O, sulfat de magnesi hidratat)
L’hexahidrita és un mineral blanc, d’aspecte fibrós, que forma eflorescències delicades damunt de roques humides que continguin magnesi. Té el gust amarg característic d’aquest element químic i es tan tova (duresa 2-2,5) que es pot ratllar amb l’ungla. Manresa és una localitat clàssica d’aquest mineral, que és més aviat rar. Per la composició i l’aspecte, l’hexahidrita és similar a l’epsomita (MgSO4·7H2O), de la qual es diferencia només per l’aigua d’hidratació.
GUIX (CaSO4·2H2O, sulfat de calci hidratat)
El guix és un mineral tou que podem ratllar amb l’ungla -defineix el grau de duresa 2 de l’escala de Mohs-; incolor, blanc, grisenc o vermell; però de ratlla inequívocament blanca. Adopta diferents formes de cristal·lització: làmines translúcides amb una exfoliació molt bona, cristalls incolors en forma de punta de fletxa, fibres, masses compactes integrades per cristalls diminuts que generalment són blanques (varietat alabastre)… El guix que acostumem a trobar sol ser l’anomenat guix secundari, procedent de la hidratació de l’anhidrita (CaSO4), que a la vegada es va formar a partir d’un guix primari.
La major part del guix de la Catalunya Central es va formar a finals de l’Eocè, en les primeres etapes de l’evaporació del mar que cobria gran part d’aquesta zona, procés que finalment va donar lloc a la sal gemma i la silvinita de la formació Cardona. Hi ha guix als marges de la formació Cardona; com és el cas d’Artés, Avinyó, Igualada, Òdena i Collsuspina; i just a sota seu. També hi ha guix, com el de Súria i Sallent, format per evaporació de llacunes continentals. El guix és explotat actualment a Igualada i a Òdena, dos municipis de l’Anoia molt propers a l’extrem sud-oest del Bages, i s’havia explotat també a Súria i a Artés; sempre per al seu ús en la construcció. Les roques argiloses roges de la formació Artés es veuen sovint travessades per estretes vetes blanques de guix fibrós.
HALITA (NaCl, clorur de sodi)
L’halita, sal gemma o sal comuna té duresa 2 -es pot ratllar amb l’ungla- i forma cristalls cúbics que poden assolir una mida molt gran (més d’un metre cúbic). Quan són purs, són incolors, però la presència d’impureses pot fer que presentin coloracions diverses. Al Bages, sovint són rogencs a causa de la presència d’òxids de ferro. La major part de la formació geològica Cardona, un conjunt d’estrats que arriba a tenir un gruix d’uns 300 m a les zones no plegades, és constituïda per halita. La formació geològica Cardona s’estén pel subsòl d’una part important de la depressió Central Catalana que inclou la meitat nord del Bages. El seu únic aflorament és, però, el de la Muntanya de Sal de Cardona, on l’halita és explotada probablement des de la prehistòria. A Súria, per mitjà de pous miners, també s’havia explotat aquest mineral.
SILVITA o SILVINA (KCl, clorur de potassi)
Igual com l’halita, la silvita cristal·litza en el sistema cúbic o regular i té duresa 2. Els cristalls de silvita, incolors quan no contenen impureses, normalment al Bages són més o menys vermells a causa de la presència d’òxids de ferro. Es reconeix la silvita pel gust salat picant, més o menys amarg en relació directa amb la quantitat de carnal·lita (clorur de magnesi i potassi hidratat) que contingui la mostra tastada. La silvita és el mineral explotat a les mines de potassa de Súria, Balsareny, Sallent i Cardona -fins a l’any 1990 i a uns 1000 m de profunditat en aquesta darrera localitat. A les zones no plegades, la silvita es troba en dues capes a uns 100 m del sostre de la formació Cardona. Normalment es troba en làmines de mida centimètrica que alternen amb altres làmines semblants d’halita, formant la roca anomenada sivinita. El terme potassa fa referència a qualsevol roca sedimentària que conté minerals rics en potassi. La silvita s’utilitza sobretot per a la fabricació d’adobs. A la foto, el mineral tal com surt de l’interior de la mina; una massa de cristalls menuts de silvita, de color taronja, és travessada per una banda de cristalls incolors d’halita.
CARNAL·LITA (KMgCl3·6H2O, clorur de magnesi i de potassi hidratat)
La carnal·lita cristal·litza en sistema ròmbic i té duresa 2,5, la mateixa que l’ungla. Normalment es presenta en forma granular. Pot ser incolora, rosada o de color vermell carn i té lluïssor vítria greixosa. La carnal·lita és deliqüescent, es dissol fins i tot en la humitat de l’aire. El seu gust és salat, picant pel potassi i amarg pel magnesi. En la seqüència de la formació Cardona, la carnal·lita es troba més amunt que la silvita i, per tant, és el primer mineral de potassi que apareix, però la seva presència és poc constant.
[Oriol Oms, Florenci Vallès i Josep Biosca, amb la col·laboració de Jordi Badia i Joaquim Sanz]