L’àlber (Populus alba) és l’arbre de ribera per excel·lència dels trams mitjà i baix dels rius mediterranis, com són els rius Llobregat i Cardener en la seva travessa per la comarca de Bages.
L’àlber pertany a la família Salicàcies; és per tant parent del pollancre (Populus nigra) i dels salzes (Salix alba, S.cinerea…) i és dioic, és a dir amb individus masculins i individus femenins. L’àlber creix ràpidament fins assolir uns 25 metres d’alçada, amb un tronc que s’enfila sense ser ben recte i una capçada ovoide irregular. No arriba a molt vell; un peu d’àlber difícilment supera un segle d’edat, però els seus rebrots d’arrel poden mantenir la nissaga.
El tronc d’àlber té una característica escorça blanca i llisa als exemplars joves. Amb els anys, a l’escorça dels exemplars més adults apareixen petites esquerdes transversals i zones rugoses que mostren en contrast viu el to gairebé negre de les capes més interiors.
L’àlber té fulles simples i caduques, en disposició esparsa. Les fulles surten avançada la primavera, després de la floració i coincidint amb la fructificació. Tenen un pecíol prim de 2-3 cm de longitud i secció cilíndrica, i un limbe de contorn vagament romboidal, d’uns 4-9 cm, amb el marge sinuós o amb grans lòbuls, molt variable. L’anvers de la fulla és d’un verd intens i lluent, mentre que el revers és blanc degut al borrissol.
Les flors apareixen als mesos de febrer i març, en aments penjants. Les flors són molt reduïdes per a ser pol·linitzades pel vent. Els aments masculins mesuren 5-8 cm de longitud. Les seves flors consten d’una escama dentada i pilosa, i 6-10 estams d’anteres rogenques. Els aments femenins són més curts, mesuren 3-7 cm. Les flors femenines tenen l’escama menys pilosa i porten un únic pistil acabat en un estigma també vermellós o granat. Al mes de maig, els aments masculins cauen, mentre que les flors dels aments femenins han transformat els pistils en petites càpsules verdes, com ampolletes, que s’obren per alliberar les minúscules llavors envoltades de pèls cotonosos blancs que el vent dispersa.
A més de la reproducció per llavor, l’àlber es multiplica per nous rebrots d’arrel i per estaca. Després d’una riuada, arrels i branques trencades i mig colgades solen brotar per refer el bosc devastat.
La fusta de l’àlber és tova. S’utilitza sobretot en embalatges.
L’àlber canvia radicalment d’aspecte amb el cicle estacional. A la primavera s’activa amb la seqüència de la floració i la fructificació a la vegada que broten les fulles; a l’estiu les fulles discolors mogudes pel vent reflecteixen la llum intensa en un centelleig hipnòtic; a la tardor les fulles muden al groc; i a l’hivern l’àlber mostra una capçada nua feta de branques fractals progressivament més fines, com dibuixada a llapis.
A la comarca de Bages, l’àlber viu sobretot a les ribes del Llobregat i del Cardener i dels trams baixos de les rieres principals, se’n troben individus aïllats vora cursos d’aigua menors, i és una espècie plantada en jardins i parcs. L’albereda més extensa de la conca és el bosc de ribera del Pla de Reguant, a Súria. A la confluència de la riera de Rajadell al riu Cardener, a Manresa, hi ha també una albereda extensa i ben constituïda.
A les imatges 1ª, 2ª i 3ª, l’àlber (Populus alba) vist en el seu port general: a la 1ª en plena florida a finals de febrer a la confluència de la riera de Rajadell al riu Cardener a can Pocoli (Manresa), a la 2ª un exemplar femella en fruit al mes de maig i a la 3ª amb el fullatge complet a ple estiu al Pla de Reguant (Súria). Les fotos 4ª i 5ª mostren el detall d’aquestes fulles, a la 4ª la cara superior verda i a la 5ª la cara inferior blanca. Les fotos 6ª. 7ª i 8ª il·lustren les inflorescències o aments: a la 6ª els aments masculins, a la 7ª un ament femení ja madur, amb els ovaris inflats com una ampolleta a punt d’obrir-se per alliberar les llavors, i a la 8ª l’eclosió d’aquests fruits i la dispersió de les llavors embolcallades en borrissol blanc.
El pollancre (Populus nigra), amb el qual l’àlber sol conviure, es diferencia clarament per la seva escorça rugosa i marró, i per les fulles de contorn triangular o romboidal, de marge dentat i verdes per ambdues cares.
El trèmol (Populus tremula) s’assembla força més a l’àlber. Se’n diferencia per les fulles més arrodonides, verdes per ambdues cares a ple estiu i amb el pecíol més llarg i de secció el·líptica. El trèmol no és un arbre de ribera, sinó que es troba dispers ocupant antigues clarianes dels boscos montans.
El pollancre canescent (Populus x canescens) és l’espècie híbrida originada entre l’àlber i el trèmol, amb caràcters intermedis. És un arbre que pot fer-se més gran encara que les seves espècies progenitores. Hi ha un grup extens de pollancre canescent a la vora del torrent Fondo, a Sant Joan de Vilatorrada.
[fotos Jordi Badia (1ª, 3ª i 7ª), Florenci Vallès (2ª, 4ª, 5ª i 8ª) i Oriol Oms (6ª)]