Els boscos de ribera són boscos caducifolis que creixen a banda i banda dels cursos fluvials sobre sòls que, a partir d’una certa profunditat, acostumen a estar amarats d’aigua provinent del riu o torrent veí (aigua freàtica). A l’àrea mediterrània i submediterrània són els boscos més productius perquè rarament els falta l’aigua, el principal factor limitador del creixement de la vegetació en aquestes àrees. Si a aquest fet hi afegim la riquesa en nutrients minerals que acostuma a caracteritzar els sòls formats a partir de sediments portats per les aigües fluvials (al·luvions), no és d’estranyar que les alberedes, els boscos que corresponen a la major part de les ribes amb sòls profunds dels rius i rieres del Bages, puguin superar fàcilment els 20 metres d’alçària. La vegetació dels boscos de ribera està adaptada a les inundacions periòdiques que eventualment poden tombar o arrancar arbres i arbustos.
A mesura que ens allunyem del riu, la profunditat mitjana del nivell freàtic augmenta i això condiciona la distribució dels arbres. Així, al Bages, el salze blanc (Salix alba) i el vern (Alnus glutinosa) sempre viuen arran d’aigua, mentre que l’àlber o auba (Populus alba), el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia ssp. angustifolia) i el pollancre (Populus nigra) toleren millor la secada i poden arribar a créixer en indrets on la profunditat de l’aigua freàtica ronda els 2 m.
Vora les rieres que a l’estiu solen portar poca aigua, no acostuma a haver-hi ni salzes blancs ni verns, mentre que els oms (Ulmus minor) guanyen terreny. L’om és l’espècie menys exigent pel que fa a humitat edàfica ja que, barrejat sovint amb els roures, pot viure en sòls de nivell freàtic profund (3 m) i oscil·lant, relativament secs a l’estiu. La immensa majoria dels oms que podem veure són petits rebrots de soca. D’oms grossos gairebé no en queden a Europa, per culpa d’una forma molt virulenta de grafiosi, una malaltia fúngica transmesa per un escarabat barrinador que va arribar a Catalunya a començament de la dècada de 1980.
L’àmbit del bosc de ribera, a causa de la seva fertilitat, ha estat molt explotat per l’home des de temps immemorials i, per aquest motiu, costa trobar retalls de bosc prou madurs per ser considerats representatius de la vegetació potencial. De fet, als dominis del bosc de ribera és freqüent trobar-hi arbres forans plantats per l’home amb la intenció d’aprofitar-ne la fusta. El més freqüent és el pollancre del Canadà (Populus x canadensis), originat per la hibridació entre el pollancre europeu (Populus nigra) i la carolina (Populus deltoides), un pollancre americà. Aquestes pollancredes d’arbres alineats no es poden considerar boscos, sinó simples arbredes on es conrea la fusta. Amb les mateixes intencions que en el cas del pollancre del Canadà, però en menor grau, a Catalunya també es conrea el plàtan (Platanus x hispanica). Aquest arbre típic dels nostres carrers i passeigs és un híbrid entre el plàtan nord-americà (Platanus occidentalis) i el plàtan d’orient (Platanus orientalis), originari de la península Balcànica. Els plàtans híbrids es poden reproduir per llavor i no és rar trobar exemplars subespontanis nascuts sense que ningú els hagi plantat.
A més de les espècies citades, a l’àmbit del bosc de ribera podem trobar d’altres arbres al·lòctons que, plantats originàriament amb intencions ornamentals o reforestadores, han esdevingut subespontanis en aquest ambient tan acollidor. En són exemples dues espècies nord-americanes: l’acàcia falsa o robínia (Robinia pseudoacacia) i el negundo (Acer negundo).
També es poden trobar associats als nostres boscos de ribera arbustos com els tamarius (Tamarix canariensis i Tamarix africana) -indicadors d’aigües riques en sals-, la sarga (Salix eleagnos) i el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia). Per sota dels grans arbres és fàcil trobar-hi l’arç blanc (Crataegus monogyna), un petit arbre caducifoli que sovint es manté en estat arbustiu; el sanguinyol (Cornus sanguinea), un gran arbust caducifoli de branquillons rogencs; l’esbarzer (Rubus ulmifolius); el romegueró (Rubus caesius), un parent de l’esbarzer, igualment espinós, però de tiges més febles; i, per acabar-ho d’embolicar, l’heura (Hedera helix). Com a herbes típiques de l’estrat herbaci de les alberedes podem citar la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum) i l’enfiladís llúpol (Humulus lupulus), que s’utilitza per aromatitzar la cervesa.
Freqüentment, allà on antigament hi havia boscos de ribera, ara hi trobem conreus o canyars. A diferència del canyís (Phragmites australis), que és una planta autòctona, la canya (Arundo donax) és originària del centre d’Àsia i va ser introduïda a Europa per la seva utilitat.
Els boscos de ribera són ecosistemes molt rics en aliments, amb abundància de fruits i d’invertebrats. Malgrat que acostumen a ser d’extensió reduïda, presenten diferents estrats i bandes de vegetació i, a més, tenen l’aigua ben a la vora. Tot això els converteix en petits oasis, sovint enmig de zones fortament transformades, fonamentals per a molts animals, especialment per a les aus. De fet, els boscos de ribera són els hàbitats amb una major diversitat d’aus a tot Europa i les densitats poden arribar a ser de 50 ocells per hectàrea. S’hi poden trobar espècies de vertebrats típiques de les zones humides i dels ecosistemes fluvials, i també d’altres, no especialment lligades a la presència d’aigua, que hi van a buscar menjar i/o refugi.
La proximitat d’un ambient aquàtic regular en un entorn relativament àrid fa augmentar la riquesa faunística de la zona. El bon observador podrà descobrir el niu del teixidor (Remiz pendulinus) o de l’oriol (Oriolus oriolus) entre les capçades dels arbres; el picot verd (Picus viridis) espiant des de l’interior del seu forat al tronc d’un àlber, o sentir el cant del balquer (Acrocephalus arundinaceus) o del rossinyol bastard (Cettia cetti), entre d’altres.
Cal destacar la presència d’aus que realitzen la migració aprofitant les vies fluvials i que busquen refugi també als arbres de ribera, com el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el martinet blanc (Egretta garzetta), el corb marí gros (Phalacrocorax carbo)…
A més, els boscos de ribera funcionen com a corredors biològics per a moltes espècies -sobretot mamífers-, especialment en àrees on els boscos naturals han estat substituïts massivament per conreus. La major cobertura vegetal d’aquests ambients facilita el desplaçament de molts animals.
[Jordi Morató, Oriol Oms i Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia, Ramon Solà i Marc Vilarmau]