L’estudi de les característiques de les roques que afloren al Bages ens dóna testimoni de com i quan es van formar.
Les roques del Bages no són gaire antigues, geològicament parlant. La majoria són del període Terciari i algunes del Quaternari. Quan s’inicià la sedimentació dels materials que actualment formen el rocam que aflora a la comarca ja feia uns 23 milions d’anys que els dinosaures s’havien extingit, però encara faltaven uns 37 milions d’anys perquè aparegués la família dels homínids.
Començarem la història geològica del Bages a partir de l’època en què es van dipositar els materials que formen les roques més antigues que afloren a la comarca.
.
1. Fa entre 42 i 35 milions d’anys (Eocè mitjà, bàsicament) el Bages estava ocupat per un braç de mar que inicialment formava part d’un gran golf comunicat amb l’oceà Atlàntic. En aquest mar poc profund s’hi acumulaven els sediments fangosos i sorrencs que més endavant van passar a formar part del subsòl bagenc.
Al sud de la comarca, hi havia la línia de costa. Les zones on actualment hi ha els massissos de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt llavors eren uns deltes formats per arrossegalls procedents d’una serralada del massís Català, la zona continental que s’estenia cap a l’actual Mediterrani.
Els esculls de corall, amb una fauna molt variada, ocupaven les zones properes a la costa d’aquell mar càlid, similar al Carib actual.
.
2. Fa al voltant de 35 milions d’anys (Eocè superior) el mar es va anar restringint fins a assecar-se, cosa que va comportar la precipitació d’un bon gruix d’evaporites (sal gemma, potasses i guix) a la part més interna de la conca.
A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt persistia la sedimentació de grava.
3. Des de fa uns 35 milions d’anys fins ben entrat l’Oligocè(*), el Bages va formar part d’una conca continental amb cursos fluvials que deixaven una important sedimentació terrígena i llacs on es formaven calcàries. La sedimentació terrígena va donar lloc a les roques detrítiques rogenques (bàsicament lutites i sorrenques o gresos) que caracteritzen els sectors centroccidental i septentrional de la comarca. Aquests materials recobreixen les evaporites i els sediments marins dipositats abans.
A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt va continuar havent-hi sedimentació gravosa.
(*) Es desconeix amb precisió l’edat de les roques més modernes de l’Oligocè del Bages i no hi ha cap testimoni de sedimentació terciària posterior a aquesta època.
4. Després de la sedimentació dels materials paleògens i fins cap al Miocè mitjà (fa entre 16,4 i 11,2 milions d’anys), la influència del plegament dels Pirineus va originar alguns plecs anticlinals, sovint estrets i en part fallats, separats per amplis i suaus sinclinals.
Mentre es formaven els anticlinals, les evaporites subjacents es van intruir diapíricament en els seus nuclis. A Cardona, la formació salina, que originàriament es trobava a centenars de metres de profunditat, actualment aflora com a conseqüència d’aquest procés.
LLEGENDA
5. Des de fa, com a màxim, 13 milions d’anys (Miocè mitjà) fins a l’actualitat hi ha hagut un intens buidatge erosiu de la conca de l’Ebre que ha estat el principal responsable de l’aspecte del relleu bagenc actual. Al començament d’aquest interval, va desaparèixer la xarxa fluvial que fluïa cap al fons de la depressió de l’Ebre i es va establir l’actual. Això va ser degut a l’enfonsament del massís Català i a l’aixecament simultani de la conca de l’Ebre, de la qual, en el sentit geològic del terme, forma part el Bages.
La resistència desigual dels diferents estrats ha fet que l’erosió modeli relleus ben destacats allà on la roca és coherent (difícil d’erosionar), com és el cas de Montserrat, davant de zones deprimides, amb predomini de materials fàcilment erosionables, com la de Sant Vicenç de Castellet. Els fenòmens càrstics (associats a coves i avencs) causats per la dissolució de les roques (a la comarca, sobretot conglomerats, però també calcàries marines i evaporites) també s’han de tenir en compte per explicar l’origen de relleu actual.
La xarxa fluvial dels rius Llobregat i Cardener constitueix el sistema de drenatge actual que continua l’evacuació dels productes de l’erosió cap a la mar Mediterrània. Aquest procés erosiu ha tingut localment episodis de sedimentació enregistrats a les terrasses fluvials quaternàries (no representades a l’esquema), que constitueixen graveres.
[Oriol Oms, Florenci Vallès i Josep Biosca]