Els prats

La jonça fa un tofa de tiges cilíndriques, d’un verd blavenc, que a primera vista es podria relacionar amb els joncs o amb les gramínies. En realitat, però, la jonça és una liliàcia, tal com es descobreix en temps de florida.

La Jonceda

Les joncedes són comunitats vegetals en què predominen les herbes perennes d’entre 20 i 40 cm d’alçària. Hi abunden les gramínies com el fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), l’avènula pratense (Avenula pratensis ssp.iberica) i la festuca ovina (Festuca ovina) i, lògicament, hi és freqüent o dominant la planta que dóna nom a comunitat, la jonça (Aphyllanthes monspeliensis). La jonça és una herba sempre verda que, quan no està florida, té aspecte de gramínia, però que delata la seva condició de liliàcia quan a la primavera es cobreix de vistoses flors blaves.

El conill (Oryctolagus cuniculus) té en la jonceda una de les pastures predilectes.

Altres herbes freqüents a les joncedes són el panical (Eryngium campestre), el lli de Narbona (Linum narbonense), la pinya de sant Joan (Leuzea conifera), la ruda de prat (Thalictrum tuberosum), el senet de pobre (Globularia vulgaris), l’argelagó (Genista hispanica) i una orquídia d’inflorescència vistosa, Anacamptis pyramidalis.

Malgrat l’abundància d’herbes, la jonceda no es pot considerar estrictament un prat sec perquè sempre hi acostuma a haver mates com la botja d’escombres, la sajolida (Satureja montana), la farigola o timó (Thymus vulgaris) i l’espígol o barballó, així com alguns arbustos entre els quals el més típic és l’argelaga (Genista scorpius). Les diferents espècies de pins creixen sovint enmig de les joncedes.

Les joncedes defugen els indrets excessivament secs i per això no les trobarem als solells, ni en indrets de les planes i vessants d’exposició intermèdia amb un sòl minso. Les joncedes ocupen indrets on la vegetació potencial és la roureda o el bosc mixt d’alzines i roures, i sovint substitueixen els fenassars en el procés de successió progressiva.

Els prats secs: el llistonar i el fenassar

Llistonars i fenassars són prats dominats per gramínies perennes de fulles dures i sovint cargolades que, fora del període de verdor primaveral, tenen un aspecte més o menys grogós que fa que siguin força diferents de les gespes verdes que acostumem a associar al terme prat. El llistonar és el prat sec per excel·lència, capaç d’entapissar indrets assolellats de sòl poc profund; en canvi el fenassar és el més humit (o el menys sec) dels prats secs. Té el seu òptim als fons de vall amb sòls profunds i, si el temps hi acompanya, pot conservar la verdor durant la major part de l’any. Ambdós tenen en comú el requeriment de sòls relativament rics en nutrients minerals i, per tant, no ocupen mai àrees erosionades de fort pendent on la brolla de romaní, tot i que esclarissada, és capaç de prosperar.

Els fenassars són prats rics en herbes perennes, força densos i alts (40-80 cm), en els quals domina aclaparadorament una gramínia de fulles rígides, agudes i de marges tallants, el fenàs o fenal de marge (Brachypodium phoenicoides). Moltes altres herbes de diverses famílies es poden trobar als fenassars, de les quals en citarem només unes quantes: la pastanaga borda (Daucus carota), el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata), l’escabiosa (Scabiosa atropurpurea var. amansii), el fonoll (Foeniculum vulgare), la pimpinella (Sanguisorba minor) i el panical (Eryngium campestre).

Els fenassars ocupen els camps abandonats de les obagues i les planes amb sòls profunds rics en nutrients minerals, i troben un hàbitat excel·lent en els talussos i marges que queden entre els conreus o voregen les sèquies. El fenal de marge, amb el seu potent sistema radical fasciculat, és un important element estabilitzador del sòl després d’un incendi i també és el principal responsable de l’estabilitat dels marges de la sèquia de Manresa, un paper important dins la història del pla de Bages.

El llistonar és el prat menut i sec dominat pel llistó

Als llistonars domina el llistó (Brachypodium retusum), una gramínia baixa (10-20 cm) estrictament mediterrània, de fulles estretes, curtes i nombroses que es disposen gairebé perpendiculars a la tija. Una altra gramínia perenne que sol haver-hi als llistonars i fenassars és el dàctil (Dactylis glomerata) i, trencant la monotonia, dues plantes de florida espectacular: la candelera (Phlomis lychnitis) i la corretjola cantàbrica (Convolvulus cantabrica). Enmig dels llistonars poc densos queden clapes on, en època humida, poden créixer minúscules plantes anuals. Als llistonars dels ambients més càlids és fàcil trobar la ruda angustifòlia (Ruta chalepensis ssp. angustifolia), una mata pudent com n’hi ha poques. L’omnipresent pi blanc també creix sovint damunt els llistonars.

Els llistonars no acostumen a ocupar grans extensions de forma contínua, sinó que normalment es troben formant clapes enmig de les brolles o substitueixen el fenassar o la jonceda allà on el sòl s’aprima. Els límits entre les quatre comunitats citades sovint no són gens clars.

[Jordi Badia i Florenci Vallès amb la col·laboració de Xavier Adot, J.Enrique Arnold, Xavier Idígora, Jordi Morató, Ramon Solà i Marc Vilarmau]