En contraposició al nord i a l’oest del Bages, on les zones rocoses són més aviat rares, al sud i al sud-est de la comarca hi ha extenses àrees on afloren les roques -especialment els conglomerats, però també les sorrenques, les calcàries i les margues-. Aquestes roques marquen una empremta formidable al relleu i al paisatge. Els rius Cardener i Llobregat, i els trams finals dels seus afluents han obert cingles profunds, entre els quals destaquen el de roca Tinyosa (Manresa) i els del meandre del Castell (Castellbell i el Vilar) tallats pel riu Llobregat, el de Castellgalí obert pel Cardener, els de la riera de Mura, i el cingle dels Esparvers a la riera de Rajadell. Els gruixuts estrats de conglomerat, en oposar-se fermament al desgast produït pels agents erosius durant milions d’anys, han originat els relleus altius i feréstecs del massís de Montserrat i de l’extensa àrea de Sant Llorenç del Munt i de la serra de l’Obac. Parets imposants per on s’enfilen canals agosarades, relleixos i cims de roca on la terra es compta només per engrunes, pedregars inestables i monòlits de roca nua condicionen certament la vida i esculpeixen alhora un paisatge grandiós. Ambdues àrees són protegides per sengles Parcs Naturals.
La dificultat més clara imposada per la roca a la vida vegetal és la falta de terra on arrelar. Cal afegir a més l’eixut i la gran oscil·lació tèrmica diària de l’ambient rocós, especialment als cims i a les parets assolellades. Vista de prop, però, fins i tot la paret de roca més llisa ofereix esquerdes, ni que siguin minúscules, i petits replans -anomenats relleixos- o concavitats que retindran uns grams de sòl per permetre que s’hi instal·lin molses, falgueres i plantes amb flors. Alguns líquens viuen arrapats directament a la superfície de la roca, a tall d’avantguarda de l’assalt de la vida. Les plantes especialistes a créixer a les roques, les anomenades plantes rupícoles, utilitzen tres tipus d’estratègies per colonitzar aquest ambient inhòspit.
1. Unes claven les arrels a les esquerdes, grans o petites, per ancorar-se a la roca. A les escletxes de la roca podem trobar plantes de tota mena: falgueres com la falzia roja (Asplenium trichomanes) o el polipodi (Polypodium vulgare ssp. serrulatum), plantes delicades com la polígala de roca (Polygala rupestris) o la linària origanifòlia (Linaria origanifolia ssp. cadevallii), vistoses com Bupleurum angulosum, arbustos prostrats com la lluqueta de roca (Globularia cordifolia ssp. repens) o alts com la savina (Juniperus phoenicea) o el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica) i fins i tot arbres com el pi blanc (Pinus halepensis). A les esquerdes ombrívoles dels conglomerats de Montserrat i del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac creixen dues rareses florístiques molt notables: la corona de reina (Saxifraga callosa ssp. catalaunica), la subespècie exclusiva d’aquestes dues serres, i l’orella d’os (Ramonda myconi). Altres plantes que també arrelen a les fissures són el te de roca (Jasonia glutinosa), el te de soqueta (Potentilla caulescens) i la campaneta gran (Campanula speciosa).
2. Un altre grup de plantes aprofita els petits replans i codines on s’aguanten uns centímetres de terra. Es tracta de plantes petites que, per tal d’adaptar-se a l’eixut, sovint són suculentes com els crespinells (Sedum sediforme, S.album) o tenen bulbs com els narcisos (Narcissus), la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris ssp. australis) o el marcet (Dipcadi serotinum). Als replans i cims de roca conglomerada de la serra de l’Obac creix un prat eixarreït, d’un atractiu especial quan l’almesquí (Narcissus assoanus), el més petit dels narcisos catalans, o la nadala menuda (Narcissus dubius) floreixen amb les primeres escalfors de la primavera. Els acompanya sovint la cargola de roca (Erodium foetidum), una mena de gerani diminut.
3. Finalment hi ha les plantes que desenvolupen un gran sistema radical per aconseguir mantenir-se dempeus sobre els pedruscalls inestables. Són les pròpies plantes les que, a la llarga, fixen els rocs. Les trobem en peus de cingle i també als terraplens de pedres cantelludes originats per l’explotació de pedreres o per l’obertura de camins. La vistosa florida de l’herba de Sant Jordi (Centranthus ruber) o dels conillets (Antirrhinum majus) no passarà desapercebuda entre els munts de rocs.
Les zones rocoses, des del punt de vista ecològic, es poden considerar com a illes amb condicions ambientals especials envoltades per un mar verd. Aquest aïllament ha afavorit la formació d’espècies i subespècies amb àrees de distribució molt restringides.
Els incendis dels estius del 1986 i del 1994 a Montserrat n’han afectat negativament la flora rupícola. La regeneració de les plantes de roca és lenta perquè els cal arribar als racons poc accessibles de la roca per arrelar.
Plantes comunes de la brolla es troben també als roquetars. El fet no és casual, ja que és precisament l’ambient rocós l’hàbitat original de les plantes que ara considerem de brolla, i des d’on s’han estès posteriorment cap a les àrees on l’home ha fet recular el bosc.
Els murs de pedra, sobretot si són antics i miren al nord, poden ser un jardí vistós. Les plantes aprofiten l’espai entre pedra i pedra per arrelar. Molses en coixinet, falgueres petites com la dauradella (Ceterach officinarum) o la falzia roja (Asplenium trichomanes), la picardia (Linaria cymbalaria), la morella roquera (Parietaria officinalis) parenta de les ortigues i causant d’algunes al.lèrgies i diferents crespinells (Sedum sediforme, S. acre i S. album) es compten entre els pobladors vegetals més habituals dels murs. No hi faltarà tampoc la gràcil sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), que en cas de perill s’amagarà ràpidament al primer forat.
Els penya-segats ofereixen el lloc tranquil i segur, inaccessible pels depredadors, que alguns ocells necessiten per niar. El duc (Bubo bubo), el més gran dels rapinyaires nocturns, utilitza un forat o un replà en plena cinglera per, discretament, reposar de dia i portar els polls al món. El roquerol (Ptyonoprogne [=Hirundo] rupestris) és el parent no migrador de les orenetes que nia en colònies als cingles i balmes, sobretot si són prop de rius. També formen colònies de cria el colom roquer (Columba livia), indestriable del colom domèstic al qual donà origen, i la xixella (Columba oenas). La tranquil·litat als cingles ocupats per les aus és una qüestió primordial per la seva conservació. La freqüentació per escaladors de les parets de Montserrat dificulta que s’hi instal·lin grans rapinyaires.
Al massís de Montserrat, a partir de la reintroducció començada l’any 1995, s’ha consolidat una població de cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica). Actualment es pot contemplar a Montserrat l’estampa de la cabra de banyes desmesurades altiva damunt d’un pedestal de roca o, a finals de tardor, sentir els cops de caps de dos mascles en disputa ressonar per les parets del massís.
[Jordi Badia amb la col·laboració de Marcel·lí Puigdellívol, Ramon Solà, Florenci Vallès i Marc Vilarmau]