El propi nom de la comarca, Bages, que algunes fonts relacionen amb Bacus, déu del vi de la civilització romana, ja deixa entreveure que aquestes terres han estat treballades per l’home des de ben antic. La crònica del poblament humà i la dels canvis en el paisatge s’entortolliguen de manera indestriable damunt d’aquest territori. L’acció de l’home sobre el medi s’acumula, tot i que la natura tendeix a cicatritzar les ferides.
Des de la revolució industrial que va arribar al Bages a mitjans del segle XIX, la població ha anat creixent i s’ha concentrat al pla de Bages i a les dues valls principals, la del Cardener i la del Llobregat. Més radical ha estat qualitativament el canvi social dels bagencs cap a una renda més alta, un model econòmic consumista, una capacitat tecnològica per transformar l’entorn -desconeguda fins ben entrat el segle XX- i nous costums. Els impactes més greus sobre la natura de la comarca ocasionats per la societat són descrits a continuació.
La mineria potàssica, iniciada a Súria l’any 1925, explota la formació salina de la depressió Central Catalana. A partir de la dècada del 1960 el material de rebuig, compost bàsicament per clorur de sodi o sal comuna, no és retornat a l’interior de les galeries, sinó que és abocat al costat de les instal·lacions mineres. Així neixen els runams salins anomenats popularment escombreres, veritables muntanyes estèrils de residus salins.
A la conca del Cardener trobem els dos runams de Cardona, el nou en explotació i el vell abandonat, i els dos de Súria, el petit de Cabanasses -que l’any 2004 es recobrir de terra i és per ara l’únic runam salí del Bages tapat- i el gran en creixement accelerat del Fusteret o de Súria. A la vall del Llobregat queden els dos runams abandonats de Vilafruns (Balsareny) i de la Botjosa (Sallent), i el més gran de tots, que creix dia a dia, el del Cogulló de Sallent. L’estimació del conjunt dels runams al Bages era, en començar l’any 2004, d’uns 70 milions de tones de residus salins que s’incrementen anualment en 3 milions més, acumulats en 100 hectàrees de terreny.
La mineria potàssica del Bages, ella sola, genera una massa de sal de rebuig equivalent a la de tots els residus urbans o a la de tots els residus industrials de Catalunya. Aquestes magnituds, desorbitadament grans, comporten conseqüències ambientals de grandària proporcional sobre el paisatge i les aigües. La Plataforma cívica Montsalat, de la qual forma part la delegació del Bages de la ICHN, denuncia reiteradament des de fa anys les afectacions al paisatge i a les aigües que la mineria de potassa de la comarca de Bages ocasiona. Vegeu:
- Plataforma cívica Montsalat
- Plànol de salinitat als rius Cardener i Llobregat
- Gràfiques de salinitat al Llobregat i al Cardener (2007-2015)
- Cronologia de les afectacions ambientals de la mineria de sal i potassa al Bages
Vegeu a l’hemeroteca els articles de Jordi Badia, ordenats cronològicament per data de publicació, al voltant de la qüestió:
- Les plantes halòfites dels sòls salats del Bages
- La conca del Llobregat hipotecada per les muntanyes de residus de sal del Bages
- El perquè del mal gust de l’aigua de Barcelona
- FAQs THMs H2O
- Burros amb orelleres
- Els salers sempre tapats
- Qui contamina cobra
- L’espasa de Dàmocles de la conca del Llobregat
- Informe sobre els informes
- Manresa també salinitza el riu
- Manresa skyline
- Negar les evidències
- La Generalitat contra el català
- La restauració del runam de Vilafruns
- El conte de mai acabar
- CAT Sallent
- La falla del Guix
- Xemeneies vora el riu
A més de potassa i sal comuna, al Bages s’extrau roca en pedreres, sobretot a la meitat sud on s’exploten calcàries i sorrenques, i grava de terrasses fluvials. La legislació obliga a la restauració dels terrenys afectats. S’obtenen resultats de restauració dignes als terrenys buidats de grava, però als grans esvorancs oberts a la dura roca calcària la pretesa restauració no pot anar més enllà d’un maquillatge superficial.
Durant les dècades del 1980 i 1990, bona part dels boscos van resultar afectats per un o més dels extensíssims focs forestals. Especialment lamentables han estat els focs patits a les àrees de natura protegida de Montserrat (1986 i 1994), de Castelltallat (1994 i 1998) i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (2003).
Plànol d’incendis forestals al Bages, 1970-2005
El ritme de nova ocupació del territori per situar-hi tota mena d’instal·lació humana s’ha accelerat durant les dues darreres dècades i de forma especialment alarmant al pla de Bages. L’expansió dels usos del sòl diferents del forestal o l’agrícola és un fet bàsicament recent. Entre els episodis darrers de transformació de la comarca destaquen els que tot seguit es detallen.
Les noves carreteres, els eixos Transversal i Diagonal de Catalunya i del Llobregat, l’autopista Terrassa-Manresa i les variants de Manresa i dels pobles de les valls del Cardener i del Llobregat, no només ocupen espai. Sovint ocasionen un efecte barrera per als animals terrestres i grans moviments de terres que transfiguren el paisatge, en especial l’autopista, però també l’eix Transversal al municipi d’Oló.
Les noves implantacions industrials, com la del pla de Santa Anna (Sant Fruitós) i la del pla del Mas (Sallent), o comercials, com la del polígon Casa Nova (Sant Fruitós), trepitgen el que havien estat bones terres agrícoles al bell mig del pla de Bages.
Un cas particular és l’ocupació de les vores de rius i rieres. L’eliminació del bosc de ribera i l’artificialització de les ribes fluvials és una pèrdua freqüent al Bages i especialment lamentable, que significa la destrucció dels boscos més frondosos i de les terres més fèrtils.
L’erosió ocasionada per la civilització, si afecta grans extensions, pot arribar a ser més transcendent que l’ocupació directa. A part dels incendis forestals, els agents erosius més greus lligats a l’home que el Bages sofreix són la circulació de vehicles de motor fora de camins, tot i la seva il·legalitat, i la pastura excessiva. El pas repetit de motos ha obert grans solcs als vessants pendents de les muntanyes constituïdes per materials argilosos vermells disgregables del sud-oest de la comarca. Les ferides de les motos als vessants de la muntanya de Collbaix destaquen des de la ciutat de Manresa.
La compartimentació del territori i la pèrdua d’hàbitats afecten decisivament la fauna en aïllar les poblacions. A més, les infraestructures al servei de l’home suposen sovint trampes mortals per als animals. No és gens rar trobar aus, sobretot les més grosses, mortes per impacte o per electrocució en línies elèctriques. Més freqüent és trobar el cadàver de qualsevol animal atropellat a la carretera. Llangardaixos, serps, gripaus, eriçons i tants altres animals, fins i tot senglars, es compten entre les víctimes més habituals.
Si és greu per a la fauna la incidència indirecta de les activitats i les instal·lacions humanes, no ho és menys la persecució directa, entesa com a caça legal o, pitjor encara, furtiva. El nombre de llicències de caça i l’afició a l’escopeta és desproporcionadament gran en considerar l’espai lliure i les poblacions de les espècies cinegètiques disponibles al Bages. Darrerament, l’ús de tecnologies de comunicació a les batudes contra el senglar dificulta molt l’escapatòria de l’animal. La captura d’ocells amb vesc és un mètode de caça il·legal però tolerat, no discriminatori, que enganxa tota mena d’ocells, protegits o no. Per tal d’instal·lar els seus paranys, els caçadors amb vesc agredeixen ferotgement les alzines i els roures retallant-los les capçades i donant-los formes còniques.
Només amb la llei catalana de protecció del animals, que sovint no es respecta, no n’hi prou per garantir la supervivència de molts dels animals de la fauna del Bages.
[Jordi Badia amb la col·laboració de Florenci Vallès i Marc Vilarmau]