Les zones humides són ecosistemes de transició entre els aquàtics i els terrestres. Poden estar coberts per aigües somes o bé tenir el nivell freàtic arran de terra o a pocs centímetres de profunditat. Ocupen superfícies considerables vora les aigües estancades o de curs lent.
Al nostre país no existeixen comunitats forestals arrelades a les zones cobertes d’aigua, ja que els nostres boscos de ribera no toleren la inundació permanent. Així, en indrets sempre negats, ja sigui per aigües estancades o per aigües corrents, només trobem comunitats de plantes herbàcies. Entre aquestes comunitats es poden distingir dos grups: les comunitats d’hidròfits, que són les formades per plantes aquàtiques, flotants com les llenties d’aigua, o arrelades al fons com els potamogètons i els ranuncles aquàtics; i les d’helòfits, formades per plantes arrelades amb la base normalment submergida i els òrgans superiors aeris, com les bogues de fulla ampla (Typha latifolia) i de fulla estreta (Typha angustifolia), la bova borda (Sparganium erectum), les jonques (Scirpus maritimus i Scirpus lacustris) o el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). Plantes com el canyís o canya-xiula (Phragmites australis ssp. australis), la salicària (Lythrum salicaria), el jonc boval (Scirpus holoschoenus), el jonc negre (Schoenus nigricans) o el càrex cuprí (Carex vulpina) pertanyen al grup dels higròfits, format per vegetals que necessiten sòls molt humits, però no forçosament coberts d’aigua.
Als trams d’aigües lentes dels rius i rieres del Bages és freqüent trobar una franja amb bogues arran d’aigua i una franja de canyís que, si bé comença arran d’aigua, s’endinsa cap a zones que no estan sempre inundades, però que són fangoses durant la major part de l’any. A més distància de l’aigua, sobre sòls que, almenys pel que fa a la seva capa més superficial, normalment no estan amarats, trobem el domini potencial del bosc de ribera en el qual sovint, en comptes de bosc, hi ha conreus, pollancredes artificials fusteres o canyes. A diferència del canyís, que és una planta autòctona, la canya (Arundo donax) és originària del centre d’Àsia i va ser introduïda a Europa per la seva utilitat.
La gran productivitat de les zones humides es posa de manifest en la total renovació anual de la part aèria de les grans herbes que hi dominen i en la gran biomassa que adquireixen els bacteris i els diferents grups d’invertebrats. Entre els vertebrats hi abunden les aus i els amfibis. El canyissar acull una gran quantitat d’animals que hi troben refugi i aliment, especialment ocells, com el balquer (Acrocephalus arundinaceus), l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), la polla d’aigua (Gallinula chloropus) i el cabusset (Tachybaptus ruficollis).
L’ànec collverd, la polla d’aigua, el gavià argentat (Larus michahellis), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i el cabusset són ocells que es poden veure a les zones humides del Bages durant tot l’any, però les seves poblacions minven a l’estiu. El corb marí gros (Phalacrocorax carbo) tan sols roman als nostres rius a l’hivern, mentre que el balquer (Acrocephalus arundinaceus) és una espècie nidificadora estival. Hi ha diverses espècies d’ocells, com el flamenc (Phoenicopterus ruber), que realitzen la migració seguint les valls fluvials i ocasionalment es paren a recuperar forces a les nostres zones humides tan sols per pocs dies.
Les zones humides són una reserva natural d’aigua i contribueixen a estabilitzar el llit del riu perquè protegeixen les ribes de l’erosió. També actuen com a depuradores naturals de l’aigua contaminada amb matèria orgànica o massa rica en nutrients minerals. Per desgràcia, al llarg de la història han tingut molt mala fama perquè són l’hàbitat del mosquit Anopheles maculipennis, el transmissor del paludisme o malària, un malaltia greu que actualment està pràcticament eradicada a Catalunya.
Malgrat els aspectes beneficiosos de les zones humides, moltes s’han eliminant per tal de fer-les més productives per als humans, principalment al llarg dels segles XIX i XX. Els drenatges s’han fet per aconseguir pastures, camps de conreu o espai per al creixement urbà. Al Moianès tenim, com a exemple de drenatge, el que es va fer a l’Estany a les acaballes del segle XVI. Per altra banda, molts trams de riu s’han canalitzat o han sofert l’impacte de la contaminació urbana i industrial.
Afortunadament, les zones humides són ecosistemes altament dinàmics, que es poden regenerar de forma natural amb gran rapidesa. Això ha afavorit les actuacions de restauració ecològica en què hàbitats que es trobaven en un clar procés de degradació s’han aconseguit recuperar en molt poc temps. A la nostra comarca, el treball conjunt de grups naturalistes i ecologistes -entre ells la pròpia ICHN– amb l’administració pública va permetre dur a terme, dins la dècada de 1990, la restauració de l’Aiguamoll de la Bòbila a Santpedor, el Meandre del Castell a Castellbell i el Vilar i la Corbatera a Sallent. A la zona humida de les Torres (Sant Joan de Vilatorrada), aprofitant la construcció d’una via fèrria, es va ampliar l’aiguamoll. A la dècada del 2000 el projecte anomenat Via Verda promou la millora de l’entorn de la séquia de Manresa i la seva adequació com a zona d’esbarjo.
Plànol de zones humides del Bages on s’han fet actuacions de millora
Altres petites zones humides del Bages són l’embassament d’Argençola (Castellnou de Bages), l’aiguamoll que ocupa part de l’antic estany que dóna nom al poble de l’Estany i els embassaments de la riera de Calders a la colònia Jorba, a Bellveí (Calders) i a Navarcles. L’estany artificial de l’Agulla (Manresa), tot i que té el fons pavimentat i en conseqüència no té vegetació a les seves ribes, acull habitualment diverses espècies d’ocells associats a les zones humides.
[Jordi Morató, Oriol Oms, Florenci Vallès i Jordi Badia amb la col·laboració de Marc Vilarmau]