INTRODUCCIÓ
El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l’Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l’est i la cadena Ibèrica a l’oest i al sud. Durant part del Terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d’aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d’aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages és de l’Eocè superior o de començament de l’Oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d’edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.
Les capes de roques de la comarca no presenten, en general, una deformació gaire intensa. En la major part dels casos, només estan suaument inclinades cap al nord-oest, però al nord de la comarca hi ha capes plegades.
A les zones on no hi ha plegaments intensos, com és el cas de la comarca de Bages, les formes del relleu s’originen principalment per l’erosió diferencial; és a dir, per la resistència desigual de les roques a ser erosionades. Al Bages hem distingit els següents tipus de relleu: montserratí, tabular, de zones plegades, i el pla de Bages .
L’originalitat morfològica que presenta la muntanya de Montserrat serveix de prototip de l’anomenat relleu montserratí. Sens dubte, els esvelts monòlits o agulles són les formes més espectaculars i característiques d’aquesta muntanya. Aquest relleu resulta de la interacció entre tres factors: el material, l’estructura i l’erosió.
El material és el conglomerat (o pedra pinyolenca), caracteritzat per presentar còdols de diversa naturalesa i per ser, en conjunt, molt homogeni i força resistent a l’erosió.
L’estructura ve determinada per una xarxa de fractures o diàclasis verticals que es creuen, tot individualitzant formes columnars.
L’erosió, per efecte de l’aigua i del glaç, ha anat modelant i arrodonint aquestes formes columnars.
Entre els conglomerats també hi ha algunes capes primes de roques més argiloses i fàcilment erosionables on creix la vegetació. Sovint, aquest nivells van relacionats amb la presència de balmes i coves.
Al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, com que els conglomerats presenten unes fractures més espaiades, el modelat erosiu dóna turons arrodonits, com per exemple el Montcau.
Aquest relleu resulta de l’erosió de zones poc deformades i es caracteritza pels vessants amb pendent pronunciat que culminen en superfícies poc inclinades. Es forma per l’alternança d’estrats tous als vessants (amb predomini de les lutites) i durs a les culminacions (amb conglomerats, gresos i, puntualment, calcàries).
El millor exemple de relleu tabular és la zona sud-oest de la comarca (Cogulló de Cal Torre, Pòpia de Montgròs, Collbaix…).
El pla de Bages comprèn les planes extenses amb petits turons de la part central de la comarca, la més afectada per l’erosió. Aquestes planes sovint estan cobertes per sediments quaternaris de menys d’un milió d’anys, entre els quals destaquen les terrasses fluvials que són sediments dipositats pels rius quan corrien per nivells més alts que els actuals. Entre aquests sediments hi ha graves, però també sorres i llims.
El relleu de los zones plegades ve condicionat pel plegament que presenten els estrats. L’empenta tectònica pirinenca pressionant des del nord, combinada amb la plasticitat de la sal de la formació Cardona que es troba al subsòl, ha deformat els estrats de la meitat nord del Bages en violents plecs anticlinals que segueixen la direcció SO-NE, paral·lela als Pirineus. Als llocs on la deformació ha estat més intensa, les estructures anticlinals són complexes i tallades en falles, sovint amb desplaçaments importants. Als nuclis anticlinals posats al descobert per l’erosió afloren els sediments més antics, com és el cas de la sal a Cardona i dels guixos a Súria i a Santa Maria d’Oló. Des de l’extrem NO al SE de la comarca, es troba la seqüència següent de grans estructures anticlinals:
– Anticlinal de Pinós i diapir de Cardona
– Anticlinal nord de Súria
– Falla de Migmón (Súria) i anticlinal de Balsareny
– Anticlinal de Súria i falla del Tordell (Súria)
– Anticlinal de Santa Maria d’Oló
– Encavalcament del Guix (Sallent)
Al Bages hi ha cavitats naturals obertes per l’aigua en tres tipus de roca, en conglomerat als massissos de St. Llorenç del Munt i l’Obac i de Montserrat, en calcària al Toll (Moià) i en sal a Cardona i al subsòl de Sallent, a més de les galeries de la mineria de sal comuna i de potassa excavades a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny.
Als dos massissos de conglomerat de ciment calcari, Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac i Montserrat, l’establiment d’una xarxa de circulació subterrània d’aigua a partir de l’existència prèvia d’una xarxa de diàclasis verticals i de nivells horitzontals més argilosos i tous ha originat cavitats per dissolució càrstica de la roca, ja siguin coves, avencs o balmes. Aquestes són les cavitats més nombroses al Bages i àrees limítrofes.
A Sant Llorenç del Munt i l’Obac destaquen les coves de Mura per la bellesa de les seves formacions interiors i la cova Simanya prop del Montcau i, a la serra de l’Obac, els avencs del Llest i del Castellsapera ambdós amb grans pous verticals d’entrada, el de Sant Jaume de la Mata i el de l’Espluga que, amb -127 m de fondària, és el més profund del sector. El Puig de la Balma (Mura) és una gran balma obrada en casa troglodítica que es remonta al segle XII.
A Montserrat la cova més gran, extensa i espectacular és sens dubte la del Salnitre, situada al vessant sud del massís en terme de Collbató (Baix Llobregat) i testimoni de l’antiga circulació d’aigües subterrànies. Al seu costat hi ha també la cova Freda i la cova Gran. Les fonts Mentiroses de Monistrol són unes cavitats normalment eixutes, situades al peu de la carretera que s’enfila cap al monestir, de les quala esporàdicament en temps molt plujós pot brollar una gran deu d’aigua. La galeria d’una d’elles es pot seguir uns 40 m endins de la roca. L’avenc més profund del massís de Montserrat és el dels Pouetons, amb -123 m de desnivell, situat a la regió de les Agulles.
A banda de les coves en conglomerats, a Moià hi ha el conjunt de les coves del Toll, obertes per un cabalós curs d’aigua a les calcàries noduloses d’origen marí de Collsuspina. Posteriorment l’aigua va dipositar sediments a les galeries, sobretot a la galeria principal de la cova del Toll, l’entrada de la qual va quedar a més totalment tapada per una esllavissada fa uns milers d’anys. L’excavació curosa d’aquests sediments, datats des de la primera glaciació del Würm (uns 100.000 anys enrera) fins a l’actualitat, ha proporcionat nombrosos ossos i restes fossilitzades dels animals que han habitat aquestes terres, molts dels quals ja extingits, alguns enormes i temibles com el lleó de les cavernes (Panthera spelaea), l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus) o el rinoceront de Merck (Stephanorhinus mercki ), a més de restes arqueològiques dels humans que van viure-hi durant el Paleolític mitjà (50.000 anys) i sobretot el Neolític. Les peces trobades a les coves del Toll estan exposades i interpretades al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià.
A més, al Bages hi ha la singularitat del carst salí. L’única cova salina documentada des de fa temps és el Forat Micó de la muntanya de Sal de Cardona. S’obre en un lateral de la muntanya, té 640 m de recorregut i part de les parets adornades de delicades recristal·litzacions d’halita. Però l’activitat minera de Cardona durant la segona meitat del segle XX, amb l’excavació de galeries interiors i el dipòsit de residus al runam vell que obtura la vall Salina, va alterar la circulació hidrològica, el que al seu torn va desencadenar l’obertura rapidíssima de nous passos per a l’aigua, és a dir la creació d’un nou endo-carst enmig del substracte salí. La sal comuna és molt més soluble que qualsevol altra roca de les considerades solubles i susceptibles de desenvolupar un sistema càrstic, com són la calcària o el conglomerat de ciment calcari esmentats d’altres coves de la comarca. Un litre d’aigua dissol 357 g de sal comuna per esdevenir salmorra saturada. A Cardona, l’aigua, a més de circular per antigues galeries mineres que ha remodelat completament, en pocs anys ha obert grans cavitats noves a la base de la muntanya de Sal, entre elles la llarga cova dels Meandres de Sal, de 4300 m de recorregut, la cova del Riu, un llac subterrani d’aigua salada i la cova del Rierol Salat, aquesta darrera al runam vell. El sobtat procés càrstic de Cardona, cada vegada més accelerat amb l’aparició de bòfies a la superfície i amenaçant tant la continuïtat d’una explotació minera de sal comuna que havia contribuït a desencadenar-lo com la possibilitat que el riu Cardener sencer fos captat i engolit cap a les profunditats de la mina de potassa abandonada, va portar l’any 2000 a desviar el riu Cardener a través d’un túnel per allunyar-lo de l’aflorament salí. Les investigacions de l’Espeleo Club de Gràcia han documentat i cartografiat aquest recent sistema càrstic a la sal de Cardona.
Hi ha constància de l’existència d’una gran cavitat subterrània, connectada amb l’antiga mina Enrique d’explotació de potassa, sota el barri de l’Estació de Sallent. D’altres endo-carsts en substracte salí podrien trobar-se o desenvolupar-se a les muntanyes de residus salins, sobretot als runams abandonats com el de la Botjosa (Sallent). Són obertes al públic, en visita guiada, les coves del Toll (Moià) i del Salnitre (Collbató) i algunes galeries minera excavades a la muntanya de sal de Cardona.
[Oriol Oms, Florenci Vallès, Josep Biosca i Jordi Badia]