LA SUCCESSIÓ: VEGETACIÓ PRIMITIVA, VEGETACIÓ ACTUAL I VEGETACIÓ POTENCIAL
Tenim prou dades per afirmar que, a gairebé tot el Bages, les àrees que trobem actualment cobertes per vegetació espontània han estat fortament alterades pels humans durant segles. Fan evident aquesta afirmació les fotografies antigues que mostren conreades gran part d’aquestes àrees i l’abundància de marges i barraques de pedra seca que hi ha dins els boscos. Actualment, les comunitats vegetals que dominen a la comarca no són les que corresponen a la vegetació primitiva que hi havia abans de la forta intervenció humana, sinó que es troben en diferents fases de la successió secundària que porta a la vegetació potencial, que és la que hi hauria si no es produís cap intervenció humana durant molts anys.
Els humans hem transformat directament la vegetació cremant-la, tallant-la, arrancant-la, enverinant-la i construint edificis i infraestructures, i també a través de l’eliminació de grans herbívors salvatges, la pràctica del pasturatge i l’apagament dels incendis naturals.
La idea que, amb l’excepció dels llocs on l’alteració causada pels humans hagi estat molt profunda (zones urbanes, zones molt erosionades…), la vegetació potencial s’assemblaria bastant a la primitiva és un model senzill que s’ha utilitzat sovint per explicar la successió, però aquest model només pot ser vàlid en el cas que el clima no hagi canviat de forma significativa des que la vegetació primitiva va ser alterada pels humans, i el fet és que, molt abans que existissin les condicions climàtiques actuals (postglacials) i l’agricultura, els humans ja podien provocar canvis significatius en la vegetació mitjançant el foc.
Considerem que, si es vol utilitzar l’expressió vegetació primitiva referida a les àrees que han estat conreades, el més pràctic és fer-ho en el sentit de vegetació que hi havia just abans de la primera implantació de l’agricultura, malgrat que és possible que les condicions climàtiques actuals no siguin exactament les mateixes que les que hi havia en aquella època, perquè al llarg de l’Holocè, l’època geològica actual, el clima ha experimentat petites fluctuacions. L’efecte dels animals (pol·linitzadors, disseminadors de llavors, plagues i grans mamífers herbívors) és un factor important a tenir en compte en tota la complexa qüestió de la successió vegetal.
Estudiant la successió de comunitats vegetals que té lloc al llarg del temps en camps de conreu abandonats i altres espais alterats, i tenint en compte les característiques de la vegetació que cobreix les escasses àrees que han estat històricament poc alterades (zones rocoses de fort pendent, per exemple), es pot tenir una certa idea de com seria la vegetació potencial d’una zona determinada i com era la seva vegetació primitiva.
Tradicionalment hem dit que al Bages, sense la intervenció humana, als vessants encarats al sud (solells o solanes) dominaria l’alzina (Quercus ilex, un arbre de fulla persistent); als vessants d’exposició intermèdia (que no miren ni al nord ni al sud) i a les zones planes trobaríem un bosc mixt d’alzines i roures –a les zones rocoses dominarien les alzines i a les zones amb un sòl profund dominarien els roures–; als vessants encarats al nord, els roures (arbres caducifolis del gènere Quercus) dominarien clarament i, a banda i banda dels rius i les rieres, creixent sobre els fèrtils al·luvions de nivell freàtic poc profund, trobaríem un esponerós bosc de ribera caducifoli en el qual dominarien els àlbers, els salzes blancs, els pollancres, els freixes de fulla petita i els oms. També hem dit que la major part del territori bagenc estaria cobert pels arbres citats però probablement trobaríem clapes de garriga als roquissars dels solells, i que als sòls inundats de vora els rius dominaria el canyissar. Al Moianès, amb un clima més humit, segurament els roures dominarien sobres les alzines.
Ara pensem que, sense l’acció humana, el paisatge vegetal natural del Bages segurament seria molt menys boscós del que havíem dit tradicionalment i tindria extensions considerables de prats i matollars més o menys arbrats. Considerem que seria així gràcies a l’acció dels incendis forestals naturals i, sobretot, de l’acció dels grans herbívors salvatges (elefants, rinoceronts, cavalls salvatges, urs, cérvols…), la major part dels quals van desaparèixer d’Europa per culpa de l’activitat humana (cacera i destrucció dels seus hàbitats).
Actualment el pi blanc (Pinus halepensis) és l’arbre dominant a la major part del territori boscós del Bages, però es creu que seria molt menys freqüent als boscos que correspondrien a la seva vegetació potencial, en la qual probablement només dominaria a les zones erosionades amb sòls molt pobres. El pi blanc és ara tan abundant a la comarca perquè està ben adaptat al seu clima, perquè té una alta capacitat de dispersió i perquè és capaç de créixer bé en sòls pobres en nutrients. Aquestes tres característiques fan que hagi estat molt eficaç en la colonització de les grans extensions que hi ha al Bages d’antics terrenys agrícoles que es van deixar de conrear bàsicament al llarg del segle XX. A més, els humans tradicionalment l’han afavorit directament plantant-lo i fent estassades que sovint han consistit a tallar tot el que creix sota els pins.
Al Bages hi ha extenses pinedes de pi blanc i de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), i petites àrees on domina el pi pinyer (Pinus pinea) o el pi roig (Pinus sylvestris). Dos fets clau demostren que la major part de les pinedes bagenques són comunitats vegetals transitòries que, si no són alterades, tendeixen a desaparèixer i esdevenir boscos dominats pels roures i/o per les alzines. Aquests fets són els dos següents:
1) Sota el dosser arbori dels boscos espessos de pins vells no hi creixen pins joves, però en canvi hi creixen roures i alzines joves.
2) Sota el dosser arbori dels boscos densos d’alzines i/o de roures és molt difícil trobar-hi un pi jove. Els pocs que hi ha es troben gairebé sempre en punts poc ombrejats.
En la contínua lluita per la llum que té lloc als nostres boscos, a la llarga, els pins sempre acostumen a ser desbancats per alzines i roures, els quals formen boscos que esdevenen permanents si no són sotmesos a alteracions profundes (rompudes, incendis molt freqüents…) i el clima no canvia massa.
Al Bages, l’àrea coberta per vegetació espontània probablement va assolir el seu mínim històric durant la darrera dècada del segle XIX, just quan va arribar la plaga de la fil·loxera (1892), que va assolar les vinyes. Hi ha testimonis fotogràfics que donen suport a aquesta idea. En aquella època, el conreu de la vinya havia arribat a la seva màxima expansió a causa de la gran demanda de vi que hi havia en el mercat internacional, com a conseqüència de la baixada brusca de la producció a les zones on ja havia arribat la plaga.
La major part de la vegetació espontània actual de la comarca té el seu origen en la propagació de les plantes que, quan hi va arribar de la fil·loxera, poblaven els escassos espais (“illes”) no conreats (principalment zones rocoses, moltes d’elles amb fort pendent). Aquestes plantes es van anar estenen pels camps de conreu que es van anar abandonant principalment al llarg del segle XX.
Poc més de 120 anys, dins l’escala temporal d’un bosc, és poc temps. Per aquest motiu, no és d’estranyar que dins les “illes” esmentades trobem plantes que encara no són gaire freqüents a la resta del territori actualment no conreat, com per exemple l’auró negre (Acer monspessulanum).
El procés de reforestació recent s’ha produït principalment de forma espontània, però puntualment ha sigut fruit d’intervencions humanes com, per exemple, la plantada de pins pinyers i pins blancs del bosc del Balcells (Manresa, prop de Collbaix) duta a terme durant el darrer quart del segle XIX, o la de pins blancs del turó del Xato (Manresa, prop del Xup) feta als anys 1960. És probable que aquests dos bosquets artificials i altres de semblants hagin tingut una certa importància com a nuclis emissors de llavors.
- Esquema de la vegetació potencial i actual en una vall del Bages.
- Esquema de la distribució d’alzines i roures a la vegetació potencial.
- Esquema de la successió de vegetació.
La successió de la vegetació actual vers la vegetació potencial sovint s’interromp o tira enrera a causa de pertorbacions diverses, ja siguin esporàdiques o constants, per motius naturals o per accions de l’home.
El foc forestal (tractat en un capítol particular) ha estat durant aquests darrers decennis la pertorbació de més abast als boscos del Bages, però no pas l’única. En extenses àrees, el procés de successió s’ha vist afectat pels incendis forestals durant les darreres dècades, principalment a partir de 1980. Contra el que es podria pensar, el foc no sempre té un efecte regressiu sobre el procés de successió. Tot i que el més freqüent és que immediatament després del foc es produeixi una autosuccessió (que hi torni a haver més o menys el mateix que hi havia abans del foc però més petit), és un fet evident que, allà on abans del foc sota els pins hi havia una població densa d’arbres planifolis (roures, alzines, aurons…), aquests solen esdevenir dominants després de patir el foc. Això és així perquè tots els arbres planifolis del Bages tenen la capacitat de rebrotar de soca o d’arrel després de ser tallats o cremats, mentre que els pins de la comarca no la tenen. A les obagues manresanes de l’Agneta (la del pou de glaç) i de les Arnaules (carretera del Pont de Vilomara) tenim exemples de l’esmentada substitució aparent, posterior a l’incendi, dels pins per arbres planifolis. Els pins, després de morir cremats, només poden regenerar-se a partir de llavors. La regeneració a partir de llavors poc després que hi hagi hagut un incendi forestal és habitual en el pi blanc perquè sol alliberar-ne de viables quan es crema, però no ho és gaire en el cas de la pinassa perquè no té llavors viables quan se solen produir els incendis forestals.
De tothom és coneguda la proverbial variabilitat del nostre clima mediterrani, sobretot pel que fa a les pluges. Les situacions meteorològiques extremes, precisament per no ser norma del clima mediterrani benigne, quan es produeixen solen ocasionar danys considerables a la vegetació.
La fredorada de gener de 1985 va influir, però mínimament, en el procés de successió en matar alguns pins blancs, sobretot a les fondalades. El seu efecte, en el cas d’aquesta espècie, va ser similar al d’una tala selectiva. En el cas de diverses espècies termòfiles rebrotadores (oliveres, arboços, llentiscles…) el fred en va matar la part aèria, però no pas la subterrània.
La secada de 1994 (en el període que va de març a agost va ploure a Manresa al voltant de la tercera part del que és habitual), a part d’estar directament relacionada amb els grans incendis, va produir canvis en la vegetació de les àrees amb poc gruix de sòl de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. A moltes alzines se’ls va assecar la part aèria i d’altres es van morir. Tot plegat va afavorir competitivament l’aladern fals (Phillyrea latifolia), un arbret sovint arbustiu, més ben adaptat a la sequera que l’alzina. L’estiu del 2003, una calorada extrema va afectar de manera similar, però amb menys intensitat, sobretot la vegetació de les àrees rocoses de Sant Llorenç del Munt i va propiciar l’incendi de Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. Però l’episodi de sequera d’impacte més greu i més extens al conjunt de la vegetació del Bages ha estat, fins ara, el de l’any 2005. Durant l’any meteorològic 2004-05, la pluja caiguda va ser només d’un terç de la mitjana. Les àrees d’alzinar afectat per la sequera a Montserrat s’estenen, l’any 2005, també pel vessant nord. Després de les anhelades pluges de tardor, algunes plantes van florir a deshora.
Ventades com la del 10 d’octubre de 1987, amb una punta de velocitat màxima de 137 km/h a Manresa, i la del 24 de gener del 2009 que va afectar tot Catalunya, o tempestes com la del 17 d’agost del 2003, amb un cop de vent huracanat registrat a l’estació meteorològica de la Culla (Manresa) de més de 170 km/h -el valor màxim de l’escala de l’anemòmetre-, poden produir caigudes massives de grans arbres i, per tant, la creació de clarianes on tindran lloc processos de successió a petita escala. L’efecte destructiu del vent queda reforçat si abans la pluja ha estovat el sòl.
Les nevades, especialment les de volves grosses i enganxoses com la de l’any 1986, també poden produir el trencament de branques i troncs, especialment en arbres mediterranis, poc adaptats a la neu, com el pi blanc, el pi pinyer i l’alzina.
Els materials argilosos que predominen a la major part del Bages són susceptibles de tornar-se fluids i donar lloc a esllavissades quan, després de llargs períodes plujosos, queden amarats d’aigua. Un important episodi d’esllavissades es va produir al final del període plujós que va tenir lloc entre finals de setembre de 1996 i finals de gener de 1997. A les zones afectades per esllavissades té lloc un procés de successió similar al descrit en el cas dels camps abandonats.
D’altra banda, diferents impactes ambientals derivats de l’acció humana interfereixen de manera insidiosa la successió. Per la seva incidència especialment negativa a l’afectar el sòl a més de la vegetació, cal tenir en compte el pasturatge excessiu i la circulació de vehicles a motor. El pasturatge alenteix o atura el procés de successió. Practicat en excés pot portar a una successió de degradació i, puntualment, a la desertització per pèrdua de sòl. A les carrerades de pas del bestiar, igual com a les zones de pas de motos de trial, aquest procés és acusat.
LA VEGETACIÓ CLÍMAX DEL BAGES
Segons la Flora dels Països Catalans, un obra d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo, la vegetació potencial que ocuparia la major part del territori bagenc seria el bosc de carrasques (carrascar, un tipus d’alzinar) amb espina cervina de fulla petita (Quercetum rotundifoliae subassociació rhamnetosum infectoriae). Aquesta seria també, segons l’obra esmentada, la comunitat vegetal clímax a la major part del Bages (a l’extrem sud ho seria l’alzinar litoral. Això significa que seria la que cobriria la major part del Bages enunes condicions hipotètiques en les quals no hi hagués intervenció humana, no hi hagués variacions microclimàtiques causades pel relleu i les diferències d’altitud (territori pla), i el territori estigués cobert d’una catifa homogènia de sòl profund i ben constituït. La part del Bages en què la comunitat vegetal clímax seria el carrascar segons la Flora dels Països Catalans pertany, segons la mateixa obra, al domini climàtic (o bioclimàtic) mediterrani subhumit de tendència continental. A pesar del que s’acaba d’exposar, observacions de camp pròpies fetes al llarg de dècades ens donen motius per pensar que, en les condicions hipotètiques citades, al territori del Bages inclòs en el mapa de dominis climàcics de la Flora dels Països Catalans dins del domini climàcic del carrascar, els roures serien, com a mínim, igual d’abundants que les alzines en la vegetació potencial. També opinem que el que acabem de dir és igualment aplicable a la petita porció meridional del Bages que pertany al domini climàcic de l’alzinar litoral segons el mapa esmentat.
A la flora d’una zona concreta tenen tanta importància els factors ambientals físics i químics com la dificultat d’arribada de llavors de les diferents espècies que potencialment poden viure-hi. El fet que hi hagin arribat o no determinades llavors està directament relacionat amb el grau d’abundància a l’àrea, en sentit més extens, d’individus progenitors; el qual, a la vegada, està inversament relacionat amb l’impacte negatiu de l’activitat humana sobre aquestes espècies. Com a exemple, podem fixar-nos en les obagues de la vall del riu Calders, on abunden l’auró blanc, la pinassa i el pi roig, però que són encara lluny de tenir la diversitat arbòria de les obagues ambientalment similars del turó de les Tres Creus i del Cogulló de Cal Torre, al municipi proper de Rajadell, on s’hi troben a més el grèvol, la blada, la moixera i la moixera de pastor. L’explicació més probable és que, en alguna època passada, l’activitat humana va causar al terme de Calders l’extinció de totes o d’algunes de les espècies d’arbres que es troben a Rajadell, però no a Calders.
[Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia i Oriol Oms]
- Vegeu l’article Pertorbacions, de Jordi Badia.
- La vegetació del terme de Manresa, capítol extret de “El medi natural del terme de Manresa” (2002), de Florenci Vallès.
- Mapa de vegetació del terme de Manresa, de Florenci Vallès.
- Vegeu el glossari de termes referits a vegetació al capdavall de l’article Vegetació primitiva, vegetació actual i vegetació potencial del Bages, de Florenci Vallès.