La urbanització a les comarques de Bages i del Moianès
Les àrees urbanes, el conjunt de pobles, viles i ciutats, masos dispersos i urbanitzacions enmig del bosc, polígons industrials i comercials, ocupen una porció extensa del territori, 6715 Ha a la comarca de Bages que signifiquen el 6,15% del total de la superfície comarcal i 1376 Ha a la del Moianès que equivalen al 4,07% , segons dades del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de l’any 2020. El Bages s’acosta a la mitjana de 6,83% del territori urbanitzat a Catalunya, mentre que el Moianès en queda per sota.
La urbanització és molt desigual, es concentra a les valls dels dos rius principals, el Llobregat i el Cardener, i a la capital del Bages, Manresa, més la seva corona nord pel Pla de Bages sumant les poblacions de Sant Joan de Vilatorrada, Santpedor, Navarcles i Sant Fruitós de Bages.
La urbanització dels terrenys més fèrtils de les valls fluvials arrenca de lluny i es va incrementar a partir de la segona meitat del segle XIX amb l’emplaçament de les colònies industrials a la vora dels rius per aprofitar els salts d’aigua.
Manresa i les poblacions del voltant formen el major nucli urbà del Bages i el Moianès, quasi una àrea metropolitana a la qual, amb èxit notable fins ara, l’Anella Verda de Manresa posa límits i en preserva els espais naturals i agrícoles de major entitat. En l’imaginari popular del paisatge vist com un pessebre, pobles i ciutats ocupen parcel·les definides d’una matriu agro-forestal. La situació s’ha invertit en extenses àrees de les comarques veïnes pel sud del Baix Llobregat i el Vallès Occidental, on els espais agrícoles i forestals han quedat reduïts a illes enmig d’una matriu de poblacions, àrees industrials i vies de comunicació; el Pla de Bages no ha arribat a aquest extrem, però no n’està tan lluny. Sovint han calgut esforços i recórrer a la mobilització popular per frenar plans d’urbanització i projectes contraposats als valors naturals i paisatgístics del Pla de Bages.
El model de les urbanitzacions de cases unifamiliars s’estén fora dels nuclis densos de població a la falda de Montserrat -ca l’Esteve, el Casot, Mas Enric, Pla de les Botges…- i a d’altres indrets atzarosos -el Serrat, Les Pinedes i La Figuerola al municipi de Castellnou de Bages, El Mirador de Montserrat al de Santpedor, Canet de Fals al de Fonollosa, River Park al del Pont de Vilomara i Rocafort, Pineda de Bages al de Sant Fruitós de Bages…-, mentre que d’altres urbanitzacions d’aquesta tipus, pel seu propi creixement i sense pretendre-ho, han acabat esdevenint eixamples molt espaiosos i perifèrics de poblacions de sempre -Les Brucardes a Sant Fruitós de Bages, El Marquet al Pont de Vilomara, Mas Planoi a Castellgalí, Vista Pirineu i La Guàrdia a Calders, La Balconada a Sant Vicenç de Castellet, el Calvet a Sant Salvador de Guardiola o Montví de Baix a Moià. El fenomen de les urbanitzacions de segona residència va tenir la seva gran expansió al Bages a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat; de llavors ençà els perímetres i les superfícies s’han mantingut, mentre que l’edificació ha progressat.
Espècies antropòfiles
Nombrosos espècies de plantes i animals acompanyen als homes i dones arreu on s’instal·len; unes desitjades com a cultivades o domesticades, altres oportunistes i encara d’altres expressament no desitjades, de les quals no aconseguim desempallegar-nos. Aquestes espècies solen tenir distribució molt àmplia o cosmopolita mercès al seu lligam amb l’home que es fica a tot arreu i que tot ho acapara.
Les plantes ruderals
Anomenem plantes ruderals a aquelles que troben el seu hàbitat òptim als terrenys remoguts i trepitjats, característics de les vores de camins i dels solars per edificar. El sòl d’aquests terrenys sovint conté un excés de nitrogen. En condicions més naturals, les plantes ruderals es trobarien als indrets més freqüentats pels grans herbívors i a aquells que acullen colònies d’animals. La llista de plantes ruderals al Bages i al Moianès és extensa i creixent; a més, les plantes ruderals són especialment visibles al trobar-se als llocs de pas. Malgrat aquesta presència, en a vegades aquestes plantes són poc populars i poc reconegudes perquè l’arribada de moltes d’elles és recent. Entre les plantes ruderals més destacables hi ha l’ortiga (Urtica dioica) i l’ortiga menor (Urtica urens), nombroses espècies de la família de les quenopodiàcies conegudes en conjunt com a blets, entre ells el blet blanc (Chenopodium album), el blet pudent (Ch.vulvaria) i el mirambell (Bassia scoparia) i de les amarantàcies que les noves classificacions inclouen a la de les quenopodiàcies (Amaranthus retroflexus, A.muricatus, A.deflexus, A.hybridus), gramínies com Poa annua, P.bulbosa, Piptatherum miliaceum, Bromus hordeaceus i el margall bord (Hordeum murinum), l’apagallums (Sisymbrium irio) de la família de les crucíferes, la malva comuna (Malva sylvestris) i tot un seguit de plantes que, pel seu port menut i el creixement prostrat, creixen a les escletxes dels paviments suportant el trepig freqüent, entre elles la cervina (Plantago coronopus), la cervina menuda (Coronopus didymus), una lleteresa petita coneguda com Euphorbia chamaesyce, la trencapedra (Herniaria glabra) o bé el passacamins (Polygonum aviculare).
La morella roquera (Parietaria officinalis), el lletsó (Sonchus tenerrimus) i la figuera (Ficus carica) sumen característiques de les plantes ruderals amb les de les especialistes en créixer als murs; no és estrany doncs trobar-les al peu de les parets.
Les parets, sobretot si suporten un terraplè o queden ombrejades, s’omplen de plantes petites, particularment de molses en coixinet (Grimmia pulvinata, Bryum argenteum…), falgueres petites com la dauradella (Ceterach officinarum) i la falzia blanca (Asplenium ruta-muraria) i també de plantes amb llavor, entre elles la bonica picardia (Cymbalaria muralis) que després de fructificar torça el peduncle per dipositar les llavors a l’escletxa on arrela.
A les àrees periurbanes és freqüent l’entrada de plantes escapades de jardins i en vies de naturalització o ja plenament integrades a la flora local. La troana (Ligustrum lucidum) i el lligabosc japonès (Lonicera japonica) són exemples d’una llista llarga i creixent de plantes naturalitzades al Bages i al Moianès, moltes d’elles plantes ruderals que s’han estès durant les darreres dècades com els ja esmentats blet de fulla estreta (Amaranthus muricatus) o bé la cervina menuda (Coronopus didymus). La dominància de les plantes ruderals, moltes d’elles al·lòctones, banalitza i uniformitza la flora reduint-la a aquelles plantes que s’aprofiten de les pertorbacions artificials.
Els animals de les àrees urbanes
A més dels animals domèstics directament alimentats per l’home, a les àrees urbanes existeix un conjunt d’animals que viuen com a comensals dels aliments que els humans desaprofitem, el cas paradigmàtic dels quals és el de la rata comuna (Rattus norvegicus), i d’altres que, més que menjar, hi busquen recer, com el rat-penat comú (Pipistrellus pipistrellus).
Les aus, en general, són hàbils en la recerca i explotació de fonts de menjar esporàdiques; per tant, no és estrany que algunes espècies hagin esdevingut habitants assidus d’àrees urbanes més o menys denses. Entre les aus que animen el cel de les viles i ciutats al Bages hi ha coloms, tórtores, tudons, garses, pardals, estornells, falciots, orenetes cuablanca i cotorres com a espècies més comunes, i moltes més de pas o esporàdiques, sobretot als parcs arbrats.
A més de la rata i del rat-penat comuns, altres mamífers que es poden observar als parcs i descampats de les viles i ciutats són els ratolins, els talpons i les musaranyes que els gats domèstics solen atrapar. Entre els rèptils, el més ben adaptat a la vida urbana deu ser el simpàtic dragonet comú (Tarentola mauritanica) que caça insectes. La llista d’insectes de les àrees urbanitzades l’encapçala, també al Bages, la ubiqua mosca (Musca domestica), seguida per, si fem cas de les molèsties causades, per diverses espècies de mosquits (Culex sp., Anopheles sp., Culiseta sp., Aedes sp. …) i per les paneroles (Blatta orientalis). Nombroses espècies de papallones nocturnes són erròniament atretes per les llums de les àrees urbanes.
Les llars calentes a l’hivern són acollidores, tant per a nosaltres com per a d’altres espècies. Aranyes com Steatoda grossa i Lepthyphantes sp., l’escorpí negre, i insectes com el peixet de plata (Ctenolepisma ciliata) o bé la mosca dels lavabos (Clogmia albipunctata), per poc que puguin, s’apuntaran a viure a casa.
Les àrees urbanes i periurbanes són propenses a l’entrada d’espècies exòtiques perquè l’alteració i buidor de l’ecosistema deixa via lliure a nous inquilins i sobretot perquè els transports humans promouen, de forma voluntària, involuntària o temerària, l’arribada d’espècies de flora i fauna al·lòctones.
[Jordi Badia]